El meu article d'avui és una història única, un cas en tot el món. Una petita o gran història, que ens explica com la fe en el coneixement científic pot esperonar uns pares a cercar la cura per a la malaltia de la seva filla, i com el coneixement actual ha permès desenvolupar una teràpia específica i única, personalitzada. Una teràpia precisa per a un sol cas en el món. Però abans que entri en el relat, em permetreu que primer us expliqui un concepte genètic. És molt gratificant el dia que estàs explicant als teus alumnes un tema de classe que és especialment difícil i trobes un recurs o un exemple que els apropa de nou al que intentes comunicar. Per explicar que els gens no sempre tenen una posició fixa en els cromosomes i que tenim fragments d'ADN que poden saltar i canviar de posició, inserint-se en un lloc nou, sense avisar, de forma que els alumnes ho puguin entendre bé, cal que tant la professora com els alumnes hi posin molta concentració i ganes. Els gens saltadors, vertaders saltimbanquis del genoma, no són fàcils de comprendre. De fet, la primera persona que els va identificar, la científica Barbara McClintock, es va avançar molt al seu temps i la rellevància dels seus descobriments no van ser reconeguts fins molt més tard. Per sort, va viure suficient temps com per a rebre el Premi Nobel, ja amb 81 anys, pel descobriment d'aquests fragments d'ADN que es mouen als cromosomes de tots els organismes, i que anomenen elements genètics mòbils o transposons (perquè "transposen", és a dir, canvien de posició). Aquests canvis de posició poden trencar la informació genètica, provocar mutacions i tenir un efecte que pot ser greu en el funcionament de la cèl·lula i, per tant, en l'organisme hoste.

Doncs bé, la història que avui us vull explicar és la història que també he explicat als meus alumnes per il·lustrar que el que estan aprenent a classe té rellevància també a la vida real. La part científica del que us contaré s'acaba de presentar a un congrés de genètica humana als Estats Units i en podeu trobar alguns enllaços que expliquen la història des d'un punt de vista més personal i divulgatiu, que genera molta empatia perquè ofereix esperança a qui no en tenia. La protagonista és una nena que avui té 8 anys. Una nena que era desperta, moguda i feliç, com tants d'altres nens, però que a partir dels 3 anys, va començar a poc a poc a perdre el control dels moviments, i perdre la visió i l'oïda. Els pares la portaven de neuròleg en neuròleg perquè diagnostiquessin quina malaltia patia la seva filla. Fins que les convulsions que patia acompanyades de tota la simptomatologia va determinar que la nena patia la malaltia de Batten quan tenia 6 anys. Aquesta és una malaltia molt minoritària, que només pateixen 1 de cada 100.000 nens als Estats Units, i que és una miqueta més freqüent a Europa. Actualment, aquesta malaltia no té cura ni tractament i quan la malaltia comença a manifestar-se a la infantesa, els pacients moren durant l'adolescència. Es caracteritza per una neurodegeneració progressiva, atès que s'acumulen un tipus de lípids molt concrets dins de les cèl·lules, les lipofuscines ceroides. Hi ha diversos gens que quan estan mutats causen aquesta malaltia, així que el primer que van fer els pares va ser fundar una fundació per a recollir diners, tant per a poder fer el diagnòstic genètic com per finançar recerca per a trobar una teràpia o una cura.

Una petita o gran història, que ens explica com la fe en el coneixement científic pot esperonar uns pares a cercar la cura per a la malaltia de la seva filla

El primer diagnòstic genètic va permetre identificar una mutació en el gen CLN7, en un cromosoma heretat per part de pare. Però com que és una malaltia recessiva, vol dir que ha d'estar mutat tant el cromosoma heretat de pare com l'heretat de mare, així que mancava identificar aquesta segona mutació. S'havia fet una anàlisi exhaustiva dels gens de la nena, però el nostre genoma és molt més gran que els gens, i calia seqüenciar el genoma sencer de la nena, per a analitzar tot l'ADN. Gràcies a un anunci desesperat a una xarxa social, Facebook, un genetista de Harvard especialista en malalties neurològiques s'hi va interessar i va oferir fer la seqüenciació completa del genoma de la nena. Això no és una tasca trivial, de mitjana, el nostre genoma conté de 2 a 3 milions de nucleòtids (de lletres) diferents de les del genoma humà de referència. Identificar la mutació responsable de la malaltia enmig de tot aquest maremàgnum de lletres (penseu que el nostre genoma conté 6.600 milions de nucleòtids) és trobar una agulla en un paller, i necessites anàlisis bioinformàtiques molt curoses, coneixement genètic i, també, una mica de sort. La nena, mentrestant (parlem de l'any passat), anava empitjorant dia a dia, tenia fins a 30 atacs epilèptics i convulsions al dia que duraven cadascun més de 2 minuts. No es podia perdre temps si es volia trobar algun tipus de tractament. Finalment, l'anàlisi de tot el genoma va permetre trobar la segona mutació al gen CLN7, al cromosoma heretat de mare i en un lloc totalment inesperat. En una regió interna dins d'aquest gen, s'hi havia inserit un element genètic mòbil, un retrotransposó. Aquesta inserció provocava la incorporació d'un tros de seqüència aberrant a l'ARN, que s'ha de traduir en la proteïna, de forma que la proteïna produïda era molt més curta, truncada prematurament, i no podia fer la seva funció.

Podeu preguntar-vos quina és la funció del gen CLN7? Per què quan està mutat causa una malaltia tan greu, que acaba amb la mort? Abans de dir-vos la funció, us he d'explicar que a les nostres cèl·lules tenim uns orgànuls, anomenats lisosomes, que funcionen com a màquines recicladores, trossejant i degradant tots els compostos que hi arriben, fent-los miques petites i permeten que no s'acumulin les deixalles dins les cèl·lules. La proteïna codificada pel gen CLN7 és un receptor que porta específicament les lipofuscines als lisosomes perquè siguin degradades. Si no hi és aquesta proteïna, les lipofuscines s'acumulen, i acumulen, i acumulen dins la cèl·lula, fent que no pugui funcionar correctament. És com si a casa no poguéssiu recollir el vidre per portar-lo a reciclar. Acabaríeu omplint de vidre el rebost, després, la cuina i, finalment, tota la casa; acabaríeu ofegats dins casa, plena d'ampolles de vidre que no podeu reciclar. Això és el que passa dins les cèl·lules dels pacients, i les neurones, que són molt actives i generen molta lipofuscina són les més vulnerables a patir aquest "ofec" i, per tant, les primeres que moren.

Una teràpia precisa per a un sol cas en el món

Un cop conegudes les mutacions, es podia pensar en alguna manera de corregir-les? El genetista de Harvard va pensar que si podia enganyar la maquinària cel·lular productora d'ARN, impedint que s'incorporés el fragment aberrant, podria aconseguir fer proteïna funcional. Tot just l'any passat s'acabava d'aprovar una teràpia similar usant petits fragments d'ARN antisentit per tractar nens afectats per atròfia muscular espinal (SMA), amb molt èxit (com vaig explicar fa un any). Així que es va demanar permís per fer una teràpia única, totalment feta a mida i específica per a aquesta mutació que només té aquesta nena, tot considerant que la malaltia era tan greu que no tenia altra cura i els assajos inicials en cèl·lules semblaven ser efectius. Heu de comprendre que aquesta celeritat per a una teràpia experimental és absolutament excepcional, que no es pot realitzar per a malalties més freqüents. Des de finals del 2017, la nena rep injeccions mensuals intraespinals (dins del tub neural) d'aquests fragments d'ARN antisentit. I ha millorat substancialment. El nombre de convulsions ha baixat a menys de 10 per dia i de menys de 2 segons de duració. Comença a asseure's i agafar força als músculs, somriu quan entén el que li diuen, tot i que no hi veu ni parla encara. Potser no podrà recuperar tot el que ha perdut (les neurones no tenen recanvi) però, de moment, la malaltia ha aturat el seu progrés. No em digueu que no és un petit i meravellós miracle científic.