Durant la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic Lloyd George li va confessar a un periodista del Manchester Guardian: "Si la gent sabés com és realment la vida a les trinxeres, la guerra s'acabaria demà mateix." En un clima menys dramàtic, un dirigent de Convergència em va dir un dia: "Si la gent sabés com es fa la política, calaria foc al Parlament".

—Al Parlament de Catalunya?

—Als parlaments de tot Europa.

Perquè un país funcioni els diaris han de mantenir una certa complicitat amb el poder. La independència de la premsa només pot expressar-se heroicament en aspectes secundaris. Com diu una frase feta, el periodisme consisteix a separar el gra de la palla: així es pot publicar la palla i traficar amb el gra. O com deia George Orwell: com que el periodisme consisteix a publicar veritats que poden fer mal, els diaris es dediquen sobretot a les relacions públiques.

Un afer que és objecte de grans relacions públiques és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Hi pensava diumenge tot llegint la premsa. La Vanguardia portava un article de Jordi Amat titulat "El triomf de Gaziel" i El Periódico en portava un de Ramon Folch, més reflexiu, titulat "L'anomalia catalana". L'article de l'Amat aprofitava que el president Puigdemont va citar Gaziel en el discurs d'investidura per atribuir al pensament del periodista un simbolisme exagerat i extemporani. Pel que fa a l'article del senyor Folch, el resumirem dient que enumerava fites dels últims 100 anys de la nostra cultura per denunciar que la nació catalana encara és una "anomalia" dins d'Europa.

Els diaris que insisteixen a aferrar-se als vells imaginaris s'acaben enfonsant

Quan els vaig llegir, em va semblar que tots dos feien un esforç per no ofendre els anunciants espanyolistes. En general, escriure als diaris consisteix a cobrar per construir un ideal de ciutadà que legitimi el sistema de tabús que sustenten el poder constituït. De tant en tant, però, els imaginaris envelleixen. Els diaris s'adormen a la palla i el paisatge que dibuixen es torna un decorat de cartró pedra cada cop més despintat. Llavors els lectors busquen l'escalfor de la veritat en relats alternatius, com una xicota mal atesa, i els diaris que insisteixen a aferrar-se als papers esgrogueïts s'enfonsen com un transatlàntic abandonat al bell mig de l'oceà o com un restaurant de luxe atrapat en la nostàlgia d'una estrella Michelin empolsegada.

 

Si l'Enciclopèdia Catalana es va comprar en una de cada 14 llars dels Països Catalans, si tenim una presència descomunal a la Viquipèdia, si la Bernat Metge és una col·lecció que només té parangó en el món francès, si hi ha una desproporció evident entre la demografia i la potència econòmica del país, de veritat que tot això és degut, com diu el senyor Folch, al fet que som una "anomalia" europea? No valdria la pena ser més precisos, encara que ofenguéssim algun cap de redacció? N'hi ha prou de llegir quatre pàgines de Gaziel per veure que el seu catalanisme és inseparable d'unes fronteres militars i d'una idea de la guerra extingides dins d'Europa.

L'anomalia és que alguns diaris facin ressonar el fantasma de la violència parlant de política autonòmica

Si com diu Amat, el catalanisme de Gaziel es va forjar en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, potser caldria explicar quina responsabilitat té l'Estat espanyol en la vigència d'aquest catalanisme, en comptes de reivindicar-lo tant. Així potser Europa entendria l'emergència de l'independentisme cors, escocès, venecià o flamenc. Així donaríem pistes a Brussel·les sobre el nacionalisme polonès o hongarès. Fins i tot ens seria fàcil explicar per què, des del 1992, Taiwan ha vist passar del 20 al 60 per cent els partidaris d'independitzar-se de la Xina. Si Puigdemont va creure que havia de citar Gaziel per presentar-se com un home "fal·lible però insubornable", potser seria interessant mirar d'entendre per què el president comença la legislatura disculpant-se.

 

Una anècdota: aquests dies Puigdemont es fa un tip de sopar i de dinar amb gent de Barcelona. El president mira de prendre el pols de la capital del seu país. Un dels convidats li va retreure que cités Gaziel en el discurs d'investidura i el president se'l va mirar amb un somriure de complicitat, com volent dir: ja sé per què ho dius, però tranquil que jo no sóc d'aquests de La Vanguardia. És un art saber donar peixet. Potser la principal anomalia catalana és que alguns diaris encara facin ressonar el fantasma de la violència quan parlen de política autonòmica. Deuen creure que si no fos per la potència psicològica d'aquesta amenaça, Espanya seria insostenible. Jo només diré que com més envelleixi aquest fantasma, més pèrdues tindran alguns diaris.