Aquest dijous, poc després que s’anunciés l’acceptació de Hamàs de la proposta d’alto el foc per a Gaza, Trump va concedir una entrevista a la seva cadena televisiva de capçalera: Fox News. Amb el seu triomfalisme habitual, i enmig d’una notable eufòria, el president nord-americà, però, va fer una afirmació que és clau per entendre per què finalment ara som on som. Una afirmació que cal subratllar, quan se li ha donat poc ressò en mig de la voràgine d’actualitat que estem vivint aquests darrers dies, encara més intensa que l’habitual.

Enmig de l’entrevista, Trump digué: "He parlat amb en Bibi [el diminutiu de Benjamin] Netanyahu fa una estona (…) i li he dit «Israel no pot lluitar amb el món, Bibi, no es pot enfrontar amb tot el món»". I és aquí, en el que fins i tot sembla un lapsus de Trump —ja que contradiu la posició oficial fins ara de la Casa Blanca que menystenia i fins i tot ridiculitzava la pressió internacional sobre Israel—, en aquest acte de realisme, on trobem la clau de tot plegat.

Evidentment la realitat és més complexa, i són molts els altres factors —alguns dels quals comentaré més endavant— que ens han conduït cap a una situació que fa unes setmanes tots haguéssim pensat impossible. Però el cert és que la creixent pressió internacional —a tots nivells— i el progressiu aïllament d’Israel per la seva actuació a Gaza han estat factors decisius per activar la possibilitat davant de la qual ens trobem avui.

De fet, fa poc més d’una setmana, quelcom insòlit va ocórrer al port de Livorno, a la Toscana. Itàlia és un dels països on la mobilització social en contra de la detenció de la coneguda flotilla humanitària per part d’Israel va ser més contundent, amb unes protestes massives a tot el país que van agafar a la presidenta Meloni amb el peu canviat. Doncs bé, com deia, al port de Livorno fa uns dies els estibadors es van negar a descarregar un vaixell que duia mercaderia israeliana, en solidaritat amb la situació a Gaza. Inicialment semblava una protesta de caràcter simbòlic, però aviat es feu evident la posició inamovible dels estibadors, i, dos dies després d’haver atracat a Livorno, l’esmentat vaixell es va veure obligat a aixecar àncores i seguir el seu recorregut cap als Estats Units, sense haver pogut dur a terme les operacions previstes al port italià.

Fou un pas més de l’acció dels estibadors italians. De fet, ja feia setmanes que s’havien viscut situacions similars a diversos ports del país, com ara Gènova, Trieste, Ravenna o Salern; però en els casos anteriors els bloquejos es feren a vaixells sobre els quals hi havia sospites que estiguessin traslladant armament per abastir l’exèrcit d’Israel. Ara, però, el salt era qualitatiu, s’activava un boicot contra tots els productes israelians. Amb això vull dir que l’acció dels estibadors d’un port italià han desencadenat l’actual alto el foc? Evidentment que no, però l'esmentat és un exemple d’un nivell d’aïllament d’Israel sense precedents, causat per Netanyahu amb la seva política de terra cremada a Gaza. De fet, les imatges d’un centenar de diplomàtics (segons va recomptar el Washington Post) abandonant la sala de l’Assemblea General de Nacions Unides el 26 de setembre, en el moment que Netanyahu iniciava el seu discurs, fou un altre exemple clamorós d’aquesta situació. Una situació especialment punyent perquè a més anava acompanyada de fets, ja que, pocs dies abans, dos països del Consell de Seguretat de Nacions Unides (França i Regne Unit) havien reconegut formalment Palestina com a Estat, un moviment en el qual altres països importants, com Canadà i Austràlia —per citar els més rellevants—, hi havien donat suport. I no estem parlant de països qualssevol, estem parlant d’alguns dels principals estats que conformen la Five Eyes Alliance, un grup de països anglosaxons que des de fa dècades comparteixen informació sensible d’intel·ligència entre ells i amb els Estats Units. Un altre dels molts exemples és el debat sobre la permanència d’Israel a Eurovisió, que a molts els pot semblar una frivolitat, però que havia despertat grans inquietuds pel seu simbolisme a la cúpula del poder israelià.

Sabem, però, que altres factors també han estat claus per arribar a l’activació de l’alto el foc i l’inici del que esperem que sigui un procés de pau, si més no de pacificació després de dos anys terribles de guerra i massacres. Per una banda, és conegut que el bombardeig de la seu de Hamàs a Doha (Qatar) el 9 de setembre va enfurismar Trump. És més, sembla que seria la gota que hauria fet vessar el got de la paciència del president nord-americà, davant l’enèsima evidència d’un primer ministre israelià que anava massa per lliure, fins i tot pels estàndards de l’actual Casa Blanca. I les humiliants imatges, per a Netanyahu, de la seva trucada des del Despatx Oval demanant-ne disculpes al primer ministre Qatarià —per indicació de Trump— en són una clara mostra, com ho eren també de la voluntat de Washington de mostrar públicament “qui mana”.

Un altre “al·licient”, en aquest cas per a Trump, que s’ha comentat molt era el de la possibilitat que el 47è president dels EUA rebés el premi Nobel de la pau, tal i com ho va fer el 44è. Ara sabem que no ha estat el cas, però molts analistes que segueixen curosament la Casa Blanca confirmen que hauria estat central per entendre la pressió de l’equip de Trump per tenir “resultats” abans del divendres 10 d’octubre, el dia de l’anunci de la guardonada d’aquest any. Quelcom que, d’altra banda, demostraria un desconeixement important per part dels assessors del president sobre el funcionament del Comitè Noruec del Nobel...

Tampoc podem ignorar, tenint en compte la forma de fer de l’actual Administració nord-americana, els “incentius” que diverses monarquies del Golf a poc a poc s’han adonat que ajuden a orientar certes decisions de Trump i del seu entorn, sobretot el familiar. Tot i que també podria ser una simple casualitat que fos unes hores abans de la roda de premsa del 29 de setembre, on Trump obligà Netanyahu a acceptar el pla dels vint punts, que una empresa saudita anunciés una inversió de 1.000 milions de dòlars en un projecte de la Trump Organization a Jeddah, a la costa del mar Roig. I poso només aquest exemple, tot i que en coneixem d’altres, des de l’avió regalat fa uns mesos per Qatar i valorat en 500 milions de dòlars, a les múltiples inversions que la família Trump està rebent dels esmentats països del Golf. Com tampoc podem ignorar la realitat, la tossuda realitat, que ara com ara —i toquem ferro— ha pogut sobreviure als somnis megalòmans, alhora aterridors i irreals, d’alguns. Començant per la deportació massiva de dos milions de persones, seguit per la construcció d’una suposada “riviera”, passant per l’eliminació d’entitats com la UNRWA (l’agència de Nacions Unides per l’assistència humanitària a Palestina), etc.

Som només a les beceroles d’un procés llarg i difícil

Perquè, si el pla que aquests dies tot just comença finalment s’acaba consolidant —quelcom que no serà fàcil—, serà també gràcies al fet que l’esmentat pla és viable, entre altres coses perquè es mou dins dels paràmetres d’allò real i factible; no imaginaris i impossibles. I serà també gràcies a la pervivència d’institucions que alguns voldrien desmantellades, com les Nacions Unides, que van fer possible fa unes setmanes reunions a la seva Assemblea General que esdevingueren clau per acabar de consolidar el projecte de pla de pau. Institució que també serà central en la distribució eficient i efectiva de la tan necessitada ajuda humanitària juntament amb diverses ONG; o del Comitè Internacional de la Creu Roja, que facilitarà el retorn dels ostatges israelians i l’intercanvi de presoners. Recordem, però, que som només a les beceroles d’un procés llarg i difícil, que alguns intentaran descarrilar, i que en qualsevol dels escenaris deixarà moltes ferides obertes, difícils de cicatritzar. Un procés, però, que du esperança a una regió que fa massa temps que la necessitava.