Al final qui ha guanyat ha estat José Ignacio Wert, el ministre d’Educació del PP que el 2012 assegurava que “el nostre interès és espanyolitzar els infants catalans”. Al final aquell homenet amb les idees clares ho ha aconseguit i ara el Parlament de Catalunya li dona la raó. Ara es podrà espanyolitzar tot Déu en llengua espanyola perquè, diuen, cal obeir el TSJC, i és una qüestió de llibertat, de drets fonamentals, i ja sabem que els jutges espanyols són els campions internacionals de la llibertat. Alerta. Els experts en lleis de tot el món ara fan periòdiques peregrinacions a Madrid i hi visiten el Tribunal Suprem i n’aprenen el Dret salvífic. És la nova Lourdes dels juristes i don Carlos Lesmes Serrano el seu més gran profeta, amb el mandat caducat però amb una barba hirsuta com la de l’aiatol·là Khomeini. A més a més, Nova York està estudiant traslladar l’estàtua de la Llibertat a l’entrada de Madrid, per posar-la entre les Torres Kio, com a homenatge.

El ministre Wert tenia raó precisament perquè el nostre Parlament li acaba de donar la raó. El ministre justificava l’ensinistrament, l’adoctrinament dels nostres fills, perduts pel verí del catalanisme, perquè així tindran una “vivència equilibrada de les dues identitats”. Ser equilibrat aleshores consisteix en ser mig espanyol perquè més endavant puguis acabar convertint-te en espanyol del tot, com en L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Ja tens mitja feina feta. Perquè ja que les escoles de Catalunya fa més de vint anys que no treballen la immersió ⸺ per deixadesa i falsa pedagogia ⸺, ja que la llengua espanyola ens està matant el català, sobretot entre els nostres joves, ara el que cal és rematar-lo perquè no bellugui més, perquè no es pugui recuperar mai. Serà molt bonic veure aquest dia, com quan ets a Alacant i no se sent ni una sola frase en la llengua de Joan Fuster. Ara, per fi, emparats per l’escut de la Generalitat de Catalunya i pel pressupost que paguem tots els catalans, ara espanyolitzarem els vailets i les vailetes que encara no pensen en espanyol perquè no siguin uns desequilibrats, uns malalts independentistes.

El Parlament també ha donat la raó al tiet Josep Borrell i per això desinfectarem els nostres infants i adolescents de l’excés de català, com manen el jutges. Que a Ripoll i a Tortosa parlin més espanyol serà una gran millora per al nostre país. Gràcies a Esquerra Republicana i a Junts per Catalunya, que han pactat el decret corresponent amb el PSC i les Comunes, el català deixa de ser, legalment, l’única llengua de l’Ensenyament. Ja era hora que la llei es correspongués amb la realitat. Des de la plaça de Sant Jaume, el PP i Vox no ho haurien fet millor. Si el PP i Vox governessin la Generalitat no s’haguessin atrevit mai a arribar tan lluny, perquè almenys Josep Bou els hauria advertit que els podrien cremar el cotxe. Però no, ara gràcies als nostres dirigents independentistes ha estat tot més fàcil. Gràcies al president Aragonès que em deia fa anys que volia vendre’s el català, gràcies a Laura Borràs que torna a fer un altre Juvillà, ja han aconseguit un acord històric. Els partits independentistes per mantenir aquest govern busquen consens i el que calgui. No hi ha límits a l’hora de renunciar. Més enllà dels grans discursos, a l’hora de la veritat se’ls en refot la llengua catalana, quina pena que es vagi perdent, veritat? Qué mal todo, neng.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya parla d’un mínim del 25 per cent en espanyol perquè ningú millor que un jutge espanyol sap allò de santa Teresa de Jesús, que la lletra mata i l’esperit vivifica. La qüestió és legitimar l’espanyol perquè amb un únic 1% ja has acabat amb la immersió. La santa senyora era d’Àvila, d’on també era Adolfo Suárez, que va dir en el seu moment que el català a l’escola sí, però que la Física Atòmica, home, una cosa tan important com la Física Atòmica només en espanyol. Tothom sap que l’espanyol és una llengua ben atòmica, i que no cal saber-ne d’altra per estar equilibrat a la manera adoctrinada del ministre Wert. La que estabilitza de veritat és la llengua d’Àvila on tothom és bona gent perquè són bons espanyols. La llengua bona és la llengua de Franco, que no parlava gallec. La llengua catalana, en canvi, et fa parar boig, et fa esdevenir independentista i et fa reclamar drets als que manen, tenir exigències. Et fa ser mala persona i pitjor espanyol. Això ni és ser constructiu ni equilibrat ni re. Tens mals pensaments com ara aquest: Lesmes, fa més de tres anys que hauries d’haver dimitit segons la llei. Un jutge que incompleix la llei no pot exigir que es compleixi la llei.

Per arribar a aquest nou text de la vergonya, els de Junts podien haver aprovat allò que ja tenia pactat el diputat Francesc Xavier Ten i Costa. Almenys era un text clar. El nou text del decret, en canvi, és pitjor perquè és una autèntica estafa, una embolicada de troca, suposadament tècnica per a incauts. Perquè algun desaprensiu ha convençut els nostres diputats que poden ser molt sagaços i que, alhora, enganyaran a la Guàrdia Civil i als votants independentistes. Que si no s’entén res del text serà molt millor. Que si llengua vehicular, que si llengua d’aprenentatge, que si el projecte lingüístic de cada centre... Per què ho hem de fer fàcil si ho podem complicar encara més i més? I ho compliquen perquè els fa vergonya admetre que s’han abaixat els pantalons més abaix dels turmells. El nou decret ja els el resumeixo jo aquí amb una frase dels germans Marx: “la part contractant de la segona part...”. Un joc de tecnicismes que es pot entendre d’una manera i de la contrària. I com que els jutges són tots i totes, de la part contrària, de la contrapart, sempre ho entendran de manera contrària al català. Això és tan segur com la mort. A mi em fa pena sentir Carme Junyent, que de política en sap tant com de la cara oculta de la Lluna, dient que hem de ser més llestos que els enemics del català i jugar amb el llenguatge legal. Potser que deixem de somniar truites i de perdre-li el respecte a Espanya. Quan ahir vaig veure que Empar Moliner també estava a favor d’acceptar, estratègicament, un tant per cent d’espanyol per després enganyar els jutges vaig entendre que som en mans dels més espavilats de tots i totes.

Amb aquest nou decret es legitima que els jutges facin i desfacin el que vulguin, perquè el document permet qualsevol interpretació. Perquè el document accepta submisament que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya faci i desfaci i suplanti el Parlament de Catalunya. Quan pensa sortir la presidenta Borràs a defensar les competències i la jurisdicció del Parlament? O això no és la seva competència? Des de quan el TSJC decideix la política lingüística i fixa percentatges? Durant la pandèmia ja vam poder veure que els jutges també es veien amb cor de decidir si s’havia de fer quarantena o no. Per damunt de l’opinió dels epidemiòlegs i dels metges. Avui, si voleu saber la veritat, qui mana a Catalunya és un senyor anomenat Javier Aguayo Mejía, president de la Sala del Contenciós-Administratiu, un jutge que ja va ser acusat ⸺ per un altre tribunal ⸺ de revelació de secrets, prevaricació administrativa i detenció il·legal. Porta al canell una bandereta espanyola que l’identifica davant de tothom que tingui ulls i sentit comú. ¿Aquest senyor és un jutge imparcial que pot decidir sobre els nostres fills i fer agenollar tot un Parlament escollit pel poble? Ho dieu de veritat, presidents Aragonès i Borràs? El reconeixeu com a jutge legítim?

Aquesta majoria independentista del nostre Parlament no treballa pel país ni per la llengua. Només treballa per a ella mateixa, per al seu benefici particular. I és just que a les properes eleccions municipals no els voti ningú més, almenys ningú dels que ens sentim estafats. Que els nostres polítics només tenen por de la Guàrdia Civil i no de qui n’haurien de tenir, dels seus votants. Cada nova decisió de la majoria de Govern és un nou error, una nova mostra de pànic. La prova que aquest decret llei és un pèssim decret és que li agrada al PSC i a Òmnium, però és rebutjat per Plataforma per la Llengua i per l’ANC. La idea que es pugui arribar a un consens legal que acontenti alhora la CUP i el PSC no només és impossible, a més a més és una estupidesa. Perquè aquest plantejament oblida que el PSC ha passat de defensar la immersió a combatre-la, com reconeix Salvador Illa el Sinistre, un diputat que et saluda dient bones tardes i es queda tan ample. No sempre es pot acontentar tothom i Esquerra i Junts han escollit el PSC per sobre dels seus votants naturals. Han escollit la por i no dir la veritat als seus electors. Això ja no és fer costat a Pedro Sánchez pel bon govern d’Espanya o governar amb el PSC la Diputació. Això ja és anar contra el nucli dur del pensament independentista. Això ja és com ser de l’Opus i alhora aprovar l’avortament. La traïció a la llengua fixa un abans i un després entre els partits independentistes i el seu electorat tradicional.

El PSC del 155 pot ser company de viatge de Junts i d’Esquerra només si es volen desentendre dels seus votants independentistes. Les mentides tenen les cames molt curtes i el que no faré jo des d’aquí és enganyar els lectors explicant sopars de duro. Tots podem canviar d’opinió política, tots, i és bo, però almenys alguns no volem canviar de país ni volem renunciar a la llengua catalana, la qual viu avui el període més crític en mil anys d’història. La nostra generació serà la primera del final del català, la primera generació que no va voler aturar la desaparició de la llengua. Per por.

El possibilisme i la política del peix al cove arriba fins on arriba. Només cal veure el que queda de l’obra de Govern de Jordi Pujol, artífex involuntari de la immersió: res de res. Mentre la doctrina jurídica de Boye, la doctrina de la confrontació legal, no sigui la doctrina del Parlament, mentre el Parlament no clavi una querella per prevaricació al TSJC i per invasió de competències, mentre no es planti cara i digui que cap grup polític tenia previst al programa electoral canviar la immersió això no s’acabarà mai. No pararan fins a destruir-nos.