L’altre dia, el candidat Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE) va quedar tan i tan satisfet d’ell mateix i del seu previst discurset electoral que es va deixar anar com un homenet. Fou aleshores quan es descordà, quan durant un segon oblidà d’encongir-se i hi afegí, sense poder-ho evitar, aquest inesperat colofó de comiat per la bocassa: bones tardes. Així mateix, sense gens de por, avall que fa baixada. Tremolà la xarxa sencera com una bèstia ferida, es compactà i s’expandí repetidament, com quan esclata una bomba, com quan se sent una escopetada, o també com quan un fet insignificant revela l’autèntica solució d’un enorme misteri, com quan el peu diminut identifica l’autèntica Ventafocs, quan és l’única dona que aconsegueix calçar-se la sabateta de cristall. El periodista Quico Sallés ho va xerrar pel tuïster, caragolat de riure, i multitud de comentaris no es van fer esperar. Se li ha escapat. O sigui que l’Illa-Isla diu bones tardes. Com si acabés de sortir d’una cova on hagués hivernat més de cent anys, com si procedís de deserts remots o de muntanyes llunyanes, com si la ingent obra de redreçament de la nostra llengua malmesa mai no s’hagués produït, com si els catalans, tots els catalans, no haguéssim fet en algun moment, grossos o prims, bons esforços per no maltractar més la gramàtica, per dignificar la nostra llengua, per depurar-la de servituds, per demostrar que ens l’estimem i la valorem. Que ens agrada de ser catalans i ens agrada la nostra parla. I, sobretot, que vivim en societat. Que volem viure en aquesta societat i no en una altra, suposadament millor, que no volem ser un barri de Madrid. Amb fets i no amb paraules. Descobrir aquestes bones tardes del candidat socialista fou com si haguéssim descobert que Illa-Isla no es raspalla mai les dents, o que no separa la brossa per reciclar-la, com si la civilització no hagués arribat encara a la seva vida personal i íntima, com si encara no cregués en les transfusions de sang, o en les vacunes. Perquè hem de dir la veritat. Encara hi ha gent tan troglodita que no creu en la profilaxi per enfrontar-se al virus, com Letícia Sabater, que organitzà una festa en una torre llogada per Nadal, o com Dolors Sabater, la candidata de la CUP, que es veu que no creu en els vaccins i no té clar si es farà vaccinar o no.

Del Bones tardes ja se n'enfotia Santiago Rusiñol l’any 1917, encara no acabada la Primera Guerra Mundial, a Gente bien, un sainet on es burlava dels poixos enriquits per la guerra europea, del seu esforç sobrehumà per parlar espanyol, la llengua de l’amo, la llengua de l’imperi, del seu afany de provincians servils, sobrepassats pels esdeveniments, per deixar de ser catalans. Vivim en una societat en què, per obra i gràcia de l’espanyolisme, pots canviar de sexe, però no pots ser català. No per cap motiu en especial, només perquè si ens independitzéssim la casta de Madrid deixaria de cobrar una morterada de 17.000 milions d’euros l’any. I perquè ells manen i nosaltres no. Quan parles amb un desconegut que comença la frase dient “jo no sóc racista, però...” ja saps quin pa s’hi dona, no pots dir que no t’hagi advertit. Ve, a través de la dimensió desconeguda, del passat més feridor, del qual hauríem volgut oblidar-nos-en per sempre. Però quina mena de genteta ens vol governar?