Després de visionar, aquest dijous, el gag escenificat en un acte de l’Ajuntament de Barcelona en què s’escarneix la imposició del català als castellans —sí, no és un error: del català als castellans—, m’he preguntat com calia abordar, a través de l’escriptura, un fet com aquest: informant-ne, opinant-ne o, millor, d’una altra manera més avançada? En matèria de periodisme, s’acostuma a fer un tall sec i net entre informació —la mera recol·lecta, neutra i asèptica, dels fets de l’actualitat— i opinió —l’anàlisi crítica d’aquesta mateixa actualitat. Evidentment, com tots sabem, l’asèpsia absoluta no existeix, ni tan sols en l’àmbit de la pura informació: sempre cal decidir de què s’informa, de què no s’informa, fins a quin punt s’informa, des de quines perspectives s’informa, etc. Per tant, aquesta línia divisòria és —com gairebé totes les línies divisòries— més subtil que no ens pensem.

Això explica, de retruc, que no només les opinions, sinó també les meres informacions, poden generar problemes als mitjans que les publiquen. Prat de la Riba va ser empresonat preventivament l’any 1902 per haver publicat, a La Veu de Catalunya, una mera nota que abans havia difós, en francès, L’Indépendant de Perpinyà. Titulada Separatisme al Rosselló, es limitava a informar de les amenaces amb què pressionaven els vinyataires de la Catalunya Nord per aconseguir certes reivindicacions econòmiques. Sotmès Prat a un consell de guerra —Barcelona havia estat declarada, com d’habitud en aquella època, en estat de setge—, només un oportú indult —sempre els indults!— el va alliberar del setge judicial, però no de la mort, uns anys després, a causa de la malaltia Bassedow que va contraure durant el captiveri. Són coses del passat, direu, però no oblidem que, més recentment, pels volts de 2017, certs mitjans de comunicació catalans —entre ells, aquest mateix— van tenir de bell nou problemes amb la justícia espanyola pel simple fet d’informar sobre la celebració d’un referèndum. Tinguem, sempre ho dic, memòria històrica, però relliguem-ne, també, els seus fils conductors. Només així ens serà d’utilitat. 

Informar o opinar?, aquesta seria la qüestió. O una de les qüestions. Perquè sovint, segons el context en què un es trobi, limitar-se a informar pot no ser suficient. Especialment, quan cal informar des de territoris, com el català, sotmesos, diguem-ne, a certs condicionants o limitacions. M’hi ha fet pensar un passatge del llibre El pensament periodístic a Catalunya, de Josep Maria Casasús, on s’explica que a casa nostra ha predominat, més que a altres contrades, el periodisme ideològic —ara en diríem d’opinió— per sobre del merament informatiu. Del periodisme polèmic i escolàstic de Jaume Balmes, passaríem al més estilístic de la ‘paraula viva’ de Maragall. Després, Eugeni d’Ors insistiria, en plena gestació del noucentisme, en la funció social d’informar. Però, ben mirat, el mateix d’Ors ho continuarà fent, això d’informar, des de la tradició catalana de l’observació crítica de la realitat: només així identificarà i ens traslladarà les ‘palpitacions del temps’, del seu temps. No serà, per tant, fins al període d’entreguerres que emergirà un periodisme català estrictament informatiu. Són els temps de Gaziel i La Vanguardia —sí, aquell diari que mai, tret de conjuntures quirúrgicament seleccionades, no criticarà res ni ningú, car ja li sol semblar bé, l’statu quo—. Ben aviat es palesarà, però, la insuficiència de la informació pura i dura en el marc d’una societat complexa. Per això se cerquen noves formes, nous gèneres. Com el de la ‘crònica’ periodística. Un gènere, per cert, també arrelat a la tradició de les nostres cròniques històriques, com la de Jaume I, la de Muntaner o la de Bernat Desclot —diuen els experts que és aquesta última la més objectiva i impersonal—. Josep Pla se’n va fer un fart, d’escriure cròniques.

Sovint, segons el context en què un es trobi, limitar-se a informar pot no ser suficient. Especialment, quan cal informar des de territoris, com el català, sotmesos, diguem-ne, a certs condicionants o limitacions

Amb la crònica s’assoleix, crec, un híbrid, un punt d’equilibri especialment interessant: compatibilitza el tan nostrat estil clar, concís i sobri i una exposició raonablement asèptica del flux dels esdeveniments externs, per una banda, amb la imprescindible contextualització històrica i política —o jurídica!— sense la qual aquells no ens serien comprensibles, per l’altra. Una contextualització que implica, és clar, per estricta necessitat, l’anàlisi crítica. És a dir, l’opinió. Tindríem, amb la crònica, així doncs, una fusió gairebé perfecta d’informació i opinió.

Sí, crec que és precisament la crònica el gènere periodístic que defineix millor el punt d’equilibri al qual ha arribat, avui, el periodisme català. És, de fet, diria, l’únic que pot abordar d’una manera alhora objectiva, crítica i, si cal, irònica —trets només aparentment incompatibles, ja que es manifesten en diferents moments de l’escriptura— la complexa i mutant realitat social, política i jurídica catalana d’aquest primer quart del segle XXI. Després dels esdeveniments de 2017, no hem deixat d’experimentar fets, sí, objectivables, però estranys, molt estranys, persistentment estranys: peculiaríssimes maneres d’instruir les causes judicials, delirants interpretacions de lleis com l’amnistia, insòlits i discriminatoris tractaments de la llengua catalana, inclosos gags a l’Ajuntament, com el d’aquest mateix dijous i amb el qual començava aquestes línies. Només un gènere com la crònica periodística ens dotarà de les eines necessàries per detectar, donar context —aquesta és clau: dotar de context— i escriure críticament sobre les continuïtats, els fils conductors i els denominadors comuns que subjauen, persistents, a aquest moment històric. Un moment històric difícil i, en molts aspectes, lamentable, certament, però, al capdavall, el nostre. Per això he fet, avui, un recordatori, un elogi, de les cròniques. Fem-ne, de tot plegat, la crònica!