Aquests dies, algú d’ERC ha enarborat la idea d’un front plurinacional d’esquerres. És una idea tan antiga com inútil per als interessos de Catalunya i dels catalans, perquè el marc mental i operatiu d’aquesta iniciativa és només evitar que el PP i Vox formin govern i, de retruc, garantir que el PSOE romangui al poder; en conseqüència, és una operació únicament pensada des del punt de vista espanyol. Per això al seu promotor li va fallar el subconscient quan va parlar d’esquerres “perifèriques”, una terminologia només comprensible des de l’òptica de Madrid, però no pas des de la perspectiva catalana. ERC no és un partit perifèric de res; ERC és un partit sistèmic català. Aquest front d’esquerres també té una ressonància del Nou Front Popular francès de Jean-Luc Mélenchon, que va obtenir 192 dels 577 diputats de l’Assemblea Nacional. Mélenchon i el seu partit, La França Insubmisa, són tan centralistes i jacobins com ho és Podemos, un dels hipotètics integrants d’aquesta coalició plurinacional d’esquerres. Per això, aquest front acabaria esdevenint, si mai reeixís, una eficaç eina per evitar l’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, i no pas un instrument per avançar en aquest camp. Els espanyols poden ser de dretes o d’esquerres, però per damunt de tot són espanyols.

Posats a fer un front al Congrés i el Senat, seria més assenyat fer un bloc català amb tots els partits catalans que ho vulguin

Més enllà dels interessos personals evidents de qui ha formulat aquesta proposta, cal fer-se sempre la mateixa pregunta: a qui li interessa aquest front? Suposo que tothom té clar que el principal beneficiari en seria el PSOE, a qui se li desmunta el flanc esquerre de Sumar i a qui li convindria reforçar-lo amb els votants d’ERC, EH Bildu, BNG i altres despistats. En tot cas, aquesta proposta no té cap opció de progressar, o almenys no progressarà amb la concurrència d’ERC. El partit de Francesc Macià no va néixer per aturar la dreta i l’extrema dreta espanyoles, sinó per alliberar Catalunya. Ja hi ha altres formacions catalanes que tenen per objectiu impedir l’accés de la dreta espanyola al poder; per exemple els Comuns, i per això són només un partit complementari dels socialistes, com aquells peixets que sempre acompanyen els taurons, però que no tenen mai vida pròpia al marge de l’esqual.

En aquest context, convé recordar que al Quebec hi ha un partit, el Bloc Quebequès, que només es presenta a les eleccions federals canadenques. Aquest partit va néixer el 1990 i avui té més de 15.000 militants. El partit no té lligams formals ni organitzatius amb el Partit Quebequès, el partit històric del nacionalisme francòfon que només es presenta a les eleccions legislatives de la província i a les municipals. L’única missió del Bloc Quebequès a Ottawa és defensar els interessos del Quebec en qualsevol àmbit, ajudar sempre el govern quebequès i impulsar l’autodeterminació de la província francòfona. No té cap altra missió ni aspiració, i aglutina tot el vot nacionalista a les eleccions federals, fins al punt que sovint treu millors resultats electorals que el Partit Quebequès, enfangat en les pugnes de la política quebequesa. En dues ocasions, el Bloc Quebequès ha fregat el 50% dels vots. Posats a fer un front al Congrés i el Senat, seria més assenyat fer un bloc català amb tots els partits catalans que ho vulguin, des del nacionalisme a l’independentisme, amb els mateixos objectius i la mateixa operativa que el Bloc Quebequès. Tindria molta més força un grup parlamentari de 15 o 20 escons que no pas dos grups parlamentaris de 7 escons cadascun. Aquesta hipotètica coalició guanyaria probablement les eleccions generals a Catalunya i segurament s’hi sumarien partits nacionalistes de les Illes Balears i el País Valencià, que s’hi trobarien més còmodes que no pas dins d’aquest artefacte impossible que és Sumar.

Ja sé que aquesta proposta no té cap possibilitat de tirar endavant, perquè ERC no vol ni voldrà, i és del tot legítim que no ho vulguin. Ara bé, una cosa és clara i és que un front patriòtic com aquest, l’únic cop que s’ha provat, ha funcionat perfectament. No s’hauria fet el referèndum del Primer d’Octubre sense la coalició Junts pel Sí, que va obtenir 62 escons (ara, per separat, Junts i ERC en sumen 55). Per cert, una experiència semblant va ser l’Entesa Catalana de Progrés, formada pel PSC, ERC i ICV, per a les eleccions al Senat els anys 2000, 2004 i 2008. L’Entesa va guanyar totes aquestes eleccions. Per tant, la idea del front patriòtic es pot infamar, però no es pot negar que va funcionar. En aquest sentit, sorprèn que alguns refusin ràpidament una idea que va rutllar i, en canvi, alimentin la idea del front plurinacional d’esquerres, que no només no s’ha provat mai, sinó que alguns dels suposats membres d’aquest front ja l’estan rebutjant. En política tot és legítim i el paper ho aguanta tot, però cal ser més rigorosos, sobretot quan es té l’oportunitat d’analitzar la realitat sobre la base de les experiències passades.