La primera notícia que recordo haver llegit en un diari és la de la mort de Franco. Aquest dijous en farà mig segle. Va ser el mateix dia o l’endemà, segurament en una de les moltes edicions especials i suplements que van fer els diaris i revistes de l’època. Jo tenia set anys i seia davant la meva mare, una dona guapíssima, alta, rossa i d’ulls blaus: “Niño, lee”. Mentre ella feia jersei, jo anava llegint en veu alta la biografia del dictador, ja de cos present. Érem a Mataró, a l’ara famosíssim Rocafonda, un dels típics barris d'immigrants espanyols sorgits entre els anys cinquanta i setanta del segle XX a les ciutats industrials. Els meus pares i avis, com tants altres extremenys, andalusos, murcians, gallecs o castellans, no van venir a Catalunya a aixecar res, ni tampoc a trepitjar ni a ocupar res, sinó a fer més hores que un rellotge per guanyar-se la vida. Als meus, l’Espanya de Franco els va negar el pa i la sal perquè pertanyien al bàndol dels “pobres”. Això de Franco anava per barris. I per carrers. Al poble de la meva mare, a Càceres, es dividien entre la vorera dels rics i la vorera dels pobres. Però quan tornaven al poble per les vacances, els pobres que havien marxat a Catalunya, podien mirar els rics sense abaixar el cap. Pocs anys després, el PSOE de seguida va saber presentar-se com “el partido de los pobres”. Vet aquí com les fractures d'ahir poden continuar justificant els relats del demà encara que ja siguin història.

La Transició espanyola i la democràcia del 78, inaugurades amb el decés del dictador al llit, van perpetuar l’estructura atàvica de les dues Espanyes. Però, a la vegada, el desarrollismo franquista, la industrialització i el turisme, havia creat una nova classe mitjana, d’obrers industrials propietaris de pisos, que va ampliar i superar el perímetre dels beneficiats del règim, el funcionariat afecte, les elits i les famílies dels guanyadors de la Guerra Civil. L’Espanya del 600, el mític SEAT que es fabricava a Barcelona, a la factoria de la Zona Franca inaugurada per Franco el 1955, era la de l’entrada a la modernitat, tard, malament, i per la porta del darrere. Tot i això, és aquesta versió lluminosa de la pel·lícula en blanc i negre del franquisme, la de l’Espanya que progressava a la vegada que el règim i la repressió continuaven, la que avui, 50 anys després, permet  blanquejar el franquisme a l’extrema dreta de Vox o a un PP que, amb l'alè d'Abascal al clatell, ha tornat al guerracivilisme que també s'atia des del PSOE de Pedro Sánchez. 

És més: la nostàlgia de l’Espanya del 600 facilita a Vox aspirar a substituir el PSOE com a “partit dels pobres” als barris que ja no fabriquen classe mitjana perquè l’ascensor social s’ha avariat i la globalització tanca les botigues i els bars de tota la vida i fa impossible comprar-se un pis o pagar un lloguer raonable. I és per això que els neofranquistes d’Abascal es podemitzen —Podemos va aspirar a ser el partit dels pobres il·lustrats que enterrarien els rics, la casta— parlant de “justícia social”. Un terme que també va utilitzar el 20 de novembre del 1975 el president del govern, Carlos Arias Navarro, en la històrica al·locució televisiva que va començar amb les paraules: “Españoles, Franco ha muerto” i en la qual va desgranar el testament polític del dictador.

La memòria històrica del franquisme es basa en una gran desmemòria que arrenca en el minut zero de la mort de qui va ser el cap de l'Estat espanyol entre el 1939 i el 1975 al capdavant d'una dictadura ferotge, revengista i criminal fins a l'últim dia. A cavall d'aquesta amnèsia col·lectiva i de la fempesta antipolítica que amenaça Occident, Franco és moda entre un creixent sector dels joves, desinformats o no. També, perquè els revisionistes han aconseguit fer forat partint de les especificitats del personatge. A diferència de Hitler o Mussolini, els grans dictadors feixistes aliats de Franco, l'autòcrata espanyol va morir al llit perquè 1) ell sí que va guanyar la seva guerra d’extermini contra el govern de la República, 2) perquè l’equilibri de forces de la Guerra Freda (l’amic americà) li va ser favorable i 3) perquè la meitat o més de la població avalava explícita o implícitament el règim o sortejava la por mirant cap a una altra banda. Per això va costar tant a l’oposició política, fos molt o poc d’esquerres, democristiana o catalanista, fer tombar l’estaca que cantava Llach. I segurament per això, perquè molta gent volia deixar enrere l’Espanya dels rics i dels pobres, els espanyols van acceptar una monarquia d’inequívoc disseny franquista en la persona de l’avui fugit rei emèrit Joan Carles I i que, degudament blanquejada per la Constitució del 78, ha perpetuat el seu fill Felip VI. "Todo ha quedado atado y bien atado", es va vantar el dictador en el discurs de Nadal del 1969, després de la designació de Joan Carles com a successor "a título de Rey".

El discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017 després del referèndum independentista o l’aturada de l’amnistia als líders del procés fan dubtar si és veritat que Franco és mort

La decisió sobre la successió la va ratificar el dictador aquell 20-N en el seu tètric comiat mortuori llegit  per Arias Navarro, un personatge conegut com “El carnicerito de Málaga” pels milers de sentències de mort de republicans que va signar el febrer del 1937 quan les tropes franquistes van ocupar la ciutat andalusa. En el testament, que Arias Navarro es va treure nerviós de la butxaca de l'americana, el Generalísimo demanava als espanyols la mateixa lleialtat al futur Joan Carles I que ell havia gaudit i feia l'encàrrec de mantenir “la unidad de las tierras de España exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria”. La cançoneta de la “pluralitat” o la “diversitat” de l’Estat autonòmic que entonen sovint la dreta i l’esquerra per anestesiar la ferida Catalunya-Espanya tenen un sinistre antecedent en el missatge amb què Franco, ja oficialment cadàver, va dir adeu als espanyols. I el discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017 després del referèndum independentista, amb la crida a “asegurar el orden constitucional” a Catalunya, o l’aturada de l’amnistia als líders del procés que només sembla que puguin desencallar els tribunals europeus, fan dubtar si és veritat que Franco és mort des de fa 50 anys. Aniré a preguntar-ho a alguna IA. De vegades, la memòria és traïdora.