Ara que, amb les últimes bombes a l’Iran, estem ja tots, en poques hores (cada vegada és més ràpid, això), degudament polaritzats (tu ets del ‘sí a la guerra’, del ‘no a la guerra’, o de la variant pedrosanchística del #No24h?) i et surten els experts en geopolítica de sota les pedres, vull fer quelcom revolucionari, trencador: transcendir la immediatesa de l’actualitat i viatjar fins a un passat tan remot com... la setmana passada! Ja no deveu recordar, de tan llunyà que ens sona, allò de la desclassificació dels papers del 23F, oi? ‘Ara ja no toca, això’. Doncs jo sostinc, per contra, que sí que toca, i molt. Especialment aquí, a terres catalanes.

També fa uns dies, arran de la desclassificació del 23F, ens vam polaritzar tots molt ràpidament. Com d’habitud, els bàndols principals eren dos: a uns els semblava fantàstic el que s’ha revelat (més transparència!); a d’altres, ben pocs (una nova maniobra de propaganda!). Molt pocs, però, van ressaltar, passant-ho al primer pla (més enllà d’un afegitó del tipus ‘està bé, però...’) i, anatema!, analitzant-ho una miqueta (només una miqueta!) a fons el vertaderament rellevant: no el tema, sinó el meta-tema: com pot ser que en una democràcia d’un estat membre de la UE com l’espanyola (una democràcia homologable, vaja) romangui en vigor, amb tanta desimboltura, una llei de secrets oficials franquista com la de 1968 (si aneu al BOE i la busqueu, hi veurem, al final, la rúbrica ‘Francisco Franco’)? Una llei que permet al Govern, sense cap límit substancial de temps, forma i contingut, fer, amb els secrets d’estat, el que li roti, quan li roti. ‘Això no passa enlloc!’, hem sentit a dir als pocs que hi paraven esment. ‘Cal remeiar-ho!’. ‘Ja hem presentat una proposició de llei per avançar en la profundització democràtica a Espanya’, deia l’altre. Sembla, però, que aquests intents tan benintencionats (com sempre, provinents més dels nacionalismes ‘perifèrics’ que no pas ‘de las izquierdas’) encallen en el tràmit parlamentari madrileny. Quina mala sort, tu. Sempre encalla el mateix tipus de coses, a la capital del regne.

Com pot ser que en una democràcia d’un estat membre de la UE com l’espanyola romangui en vigor, amb tanta desimboltura, una llei de secrets oficials franquista com la de 1968?

Què diré, però, de nou, al lector que ja ho sàpiga, tot això? Doncs un matís gens menor (el diable el trobem, sempre, en els matisos; llegiu, si no ho creieu, El Doctor Faustus, de Mann): sostinc la tesi que el fet que a 2026 (2026!) romangui, a Espanya, una llei ideada pels experts franquistes del ‘legalismo’ (que no ha de ser confós mai amb ‘legalitat’ entesa com a Rule of Law) i que permet a l’executiu obrir les comportes del 23F quan i fins a on li va bé (com podem saber que s’ha desclassificat tot?) o tancar-les amb pany i forrellat amb temes més recents i espinosos com Pegasus (per això deia que aquest tema ha d’interessar, i molt, a terres catalanes) no és, en absolut, una fatalitat, un ‘descuit’ de la Transició. És, per contra, marca de la casa, una de les baules que han permès que algunes palanques del règim anterior a 1978 continuïn funcionant a ple rendiment sota un decorat aparentment democràtic.

Quan empro el plural en referir-me a ‘baules’, ho faig amb plena consciència: n’hi ha més d’una, i de dues. Si us hi fixeu, les poques vegades que algú n’aborda alguna, acostuma a afegir ‘és extraordinari’, ‘no passa enlloc’, ‘cal remeiar-ho’, com si fos una fatalitat puntual susceptible de ser extirpada sense afectació per a la resta de l’organisme. Gairebé ningú fa el que caldria fer: enumerar-les, de seguit (alhora, ensems), totes. Fem-ho? Vinga!: centres de poder econòmic heretats del franquisme, una constitució absolutament impossible de reformar en els temes clau, un règim electoral escandalosament tendenciós, un Tribunal de Comptes que ningú no sap exactament per què actua o deixa d’actuar, les funcions exorbitants i sovint esbiaixades del Constitucional, uns aforaments desbocats, la impossibilitat de condemnar un jutge per molt grossa que la faci, l’existència anòmala d’un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional... i sí, també, la llei franquista de secrets oficials de què parlo avui. Quants ‘descuits fatals’ que ens van passar per alt! Quants petits detalls a redreçar! La pregunta clau a fer-nos, però, és aquesta: com pot ser que un país se senti còmode, en ple segle XXI, i pugui continuar funcionant amb normalitat amb tot aquest llast d’anomalies al sarró? Cal que contesti? És per tot això, i molt més, que podem dir —sense temor a equivocar-nos ni a exagerar— que ha estat, de fet, Franco qui, renaixent dels morts, ha desclassificat ara fa uns dies part dels secrets d’uns fets protagonitzats per aquells que, al seu torn, també el volien ressuscitar pels volts del 1981. L’intent del 1981 va ser fallit, però el del 2026, ha estat ben reeixit.