Fa uns anys, es podia llegir als diaris i a les revistes, i sentir a espais radiofònics i televisius, que a un esdeveniment hi havien assistit o participat les forces vives de tal o tal altre indret i de tal o tal altra condició. Volien dir que tots els que comptaven en la vida d'una entitat o un col·lectiu —o s'ho creien— havien assistit o participat en l'esdeveniment en qüestió.
Si fos a fer ara, qui diríem qui són les forces vives d'un determinat lloc? Els que surten al diari o són esmentats a la ràdio o a la televisió? O els que gaudeixen d'un determinat estatus? Potser sí, però em sembla que entre els que surten compulsivament als mitjans de comunicació hi ha més forces mortes, rancalloses, despistades o obsoletes, més que no pas vives, disposades, ambicioses i preparades.
Ara, allò que abans se'n deia les forces vives —o es proclamaven com a tals—, el pas del temps i les noves realitats han fet que s'hagin pansit, tot esperant trobar un dia un punt de retorn o de noves oportunitats. Però ja se sap, i des de fa temps, que la nostàlgia és un error i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor.
M'ha vingut tot això al cap, i al pap, llegint una entrevista a Matthieu Courtecuisse, que és l'executiu en cap del gabinet de consell SIA, a les pàgines salmó del diari parisenc Le Figaro del diumenge 29 de juny de l'any en curs. Un gabinet de consell, a França, és aquella organització que a casa nostra és coneguda com una consultoria o una empresa consultora. És a dir, una empresa de serveis professionals que ofereix experiència i mà d'obra qualificada, experta i especialitzada en el camp de l’estratègia empresarial, dels recursos humans, o en altres punts clau d'una empresa, de qualsevol sector, de cara a millorar la gestió del seu present i les expectatives del seu futur.
Patim un model d'economia de sous baixos, que ja fa massa temps que dura, i que llasta el nostre sistema de captació i de retenció de talent
Doncs bé, el Sr. Courtecuisse adverteix en aquesta entrevista sobre la "desentalitzacio" a França, un fenomen que va començar ara fa uns vint-i-cinc anys, a conseqüència de la desindustrialització, cosa que va afavorir la marxa a l'estranger de les elits científiques universitàries i de les elits en el camp de la recerca. I són justament aquestes les noves forces vives que necessitem, i les que, malauradament, marxen buscant nous reptes i noves oportunitats, cosa que comporta alhora el buidatge de les nostres reserves de talent. El fet és que un país que vulgui guanyar el futur no hauria de contemplar amb indolència aquest èxode massiu dels seus millors cervells i de les seves millors forces vives.
Però, per què passa, això? Doncs perquè es produeixen alhora un problema d'oportunitats i un problema de sous. Els laboratoris de recerca i les empreses disposaven fins ara de molts més mitjans a l'altre costat de l’Atlàntic, i ara això continua sent ben cert a l'altre costat del Pacífic. De manera que, per a una primera feina, la retribució d'un jove enginyer als Estats Units era dos o quatre vegades superior al sou equivalent a casa nostra.
Patim un model d'economia de sous baixos, que ja fa massa temps que dura, i que llasta el nostre sistema de captació i de retenció de talent. Ens omplim la boca de "justícia fiscal" i d’augmentar el caràcter redistributiu del nostre sistema de protecció social, quan en realitat tendim a rebaixar sous (a nivells pròxims al Salari Mitjà Professional) a curt termini, i a desenvolupar una economia de baixa gamma a llarg termini.
I atès que els quadres professionals de les empreses, o el personal qualificat dels nostres sistemes de salut o de recerca, contribueixen en proporcions desmesurades a finançar un model social del qual se'n beneficien poc, fugen des que se'ls presenta la més petita oportunitat. I habitualment marxen per no tornar, o per a tornar esporàdicament, perquè les estructures empresarials, de recerca o de sanitat no els poden oferir ni les retribucions ni les condicions de què gaudeixen al país on s'han acabat instal·lant.
Fer de Catalunya la Califòrnia del sud d’Europa encara està al nostre abast. Però per a això caldrà restablir el bon nom dels empresaris i dels emprenedors (quan s'ho mereixin, és clar), caldrà incidir en les oportunitats i en perspectives inspiradores i concretes, i caldrà acompanyar-ho amb mesures que afavoreixin la competitivitat. Si no ho fem, si no som capaços de revertir la situació actual, especulativa i acomodatícia, continuarem vivint i veient intents de proposar, en va, a les nostres diàspores professionals i acadèmiques incitacions financeres per a tornar a treballar a casa nostra. Cants de cigne que no commouen ningú. Perquè a aquestes minses incitacions financeres s'hi acolliran pocs, atès que no garanteixen ni estabilitat, ni continuïtat, ni condicions dignes.
Traguem-nos la son de les orelles, cal gosar.