"No són els títols els que honren als homes, sinó els homes els que honren els títols"
Maquiavel

Un fiscal general de l'Estat no pot ser jutjat; Álvaro García Ortiz, sí. Per aquest motiu, Álvaro García Ortiz, pel seu honor i pel de la carrera fiscal a la qual pertany, no pot permetre que el càrrec se sotmeti a judici. Ja és al banc dels acusats, ja només falta la data per jutjar-lo, i el temps corre per evitar que el descrèdit assoleixi la institució. La institució no té presumpció d'innocència, ell sí. Per aquest motiu, ha d'alliberar el Ministeri Fiscal, el Ministeri Públic, de la pena de banc dels acusats. Tota la carrera fiscal li ho exigeix... tret dels seus amics, això és veritat.

El Tribunal Suprem va decidir ahir asseure'l al banc dels acusats. Qui respectarà el Tribunal Suprem si el fiscal general de l'Estat no el respecta i els fiscals que el sustenten tampoc? Si el respectes, assumeixes que has de seure al banc dels acusats, i si has de seure al banc dels acusats i defensar la teva innocència en judici, com pots continuar amb aquesta toga de cap de tots els fiscals d'Espanya? El govern espanyol ha sortit immediatament a proclamar que li dona suport, i jo em demano, qui cony és el govern per donar-li suport o no? El fiscal general no és del govern, aquest no el pot fer cessar, no li deu obediència, a què ve, doncs, aquest suport públic quan la decisió només li competeix a ell? Una intromissió sospitosa que s'afegeix als indicis. Li competeix a ell dimitir perquè el legislador mai no va preveure que això passés; si ho hagués fet, la norma en marcaria el cessament, com marca el de tots els altres fiscals d'Espanya en la seva situació. No és un reconeixement de la norma, sinó la constatació que és de bojos que pretengui continuar.

Anem a la resolució del recurs sobre la interlocutòria de transformació en procediment abreujat (equivalent al processament) que li ha estat adversa. La interlocutòria del Suprem sobreseu el cas per a la fiscal en cap de Madrid, Pilar Rodríguez. Encara bo que Rodríguez se'n va adonar a temps, va renunciar a la defensa de l'Advocacia de l'Estat que la mantenia lligada a García Ortiz en la seva estratègia, i va fitxar l'exfiscal Daniel Campos perquè la defensés. Li ha anat bé. Igual de bé que li va anar a Diego Villafañe, cap de la secretaria tècnica; quan va prescindir de l'Advocacia de l'Estat i va contractar Cristóbal Martell, també va ser desimputat. Això només vol dir que, o bé els advocats de l'Estat són pitjors que els privats, o bé que estaven entossudits a salvaguardar els interessos del fiscal general petés qui petés. Aquesta novetat aporta una circumstància nova: la fiscal en cap de Madrid, Pilar Rodríguez, anirà al judici, però ja no s'asseurà al banc dels acusats, sinó que ho farà com a testimoni i amb obligació de dir la veritat. La cosa es posa interessant.

Respecte a la resolució del recurs al Tribunal Suprem, separem les contingències de l'essència. Les primeres passen per les vicissituds patides pel tribunal abans d'arribar on som. El ponent designat, el magistrat Andrés Palomo, va plantejar als seus companys un projecte de resolució per deliberar que sobreseia el cas per al fiscal general. Es va quedar en minoria i va perdre, així, la ponència, que va passar a Eduardo de Porres. Els tribunals funcionen així, hi pot haver unanimitat, però no necessàriament, n'hi ha prou amb una majoria. Doncs bé, Andrés Palomo, no content amb aquesta solució, va anunciar un vot particular que resulta ser la seva ponència inicial, aquella a la qual no van donar suport. És estrany. Un vot particular en una interlocutòria d'un incident dins d'un procediment abreujat, jo no ho havia vist mai. No dic que no es pugui fer, sinó que és controvertit. Tot depèn de la interpretació que es doni a l'article 260.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial: "També es pot formular vot particular (...) respecte de les interlocutòries decisòries d'incidents". Tècnicament, cal preguntar-se si la interlocutòria de transformació en P.A. d'unes diligències prèvies posa fi a un incident o l'obre. En tot cas, Palomo devia posar-s'hi fort, han tardat setmanes en què deuen haver intentat convèncer-lo en més deliberacions, i el tribunal, em consta, no li ha discutit l'emissió del vot per no impedir que expressés la seva opinió. En tot cas, el discutit vot conté els elements per armar la defensa d'Álvaro García Ortiz. A veure si l'Advocacia de l'Estat ho aprofita.

Anant al gra. Ho he explicat desapassionadament unes quantes vegades: hi ha prou indicis per dur a judici el fiscal general. Òbviament, amb menys indicis i menys forts s'està jutjant gent cada dia. És en el judici on se substancia si hi ha prou prova o no. No s'ha tractat mai de lawfare ni de desmentir el bocamoll de Miguel Ángel Rodríguez ni de res per l'estil. Es tracta de dilucidar no només si hi va haver revelació de secrets, sinó si aquesta es va produir per tal de donar-li un avantatge polític al govern espanyol, en disposar d'un material reservat que li va permetre armar el relat del "delinqüent confés" en els seus atacs al xicot d'Ayuso, és a dir, a la pròpia rival política. Un fiscal general no pot faltar al seu deure per donar avantatge polític a uns davant d'altres.

Ho he explicat desapassionadament unes quantes vegades: hi ha prou indicis per dur a judici el fiscal general

Els indicis ja apuntaven a això des del principi i l'acta notarial del secretari general del PSOE de Madrid i els seus xats, que va lliurar voluntàriament, van acabar de deixar clar que aquell correu en el qual un advocat matusser afirmava "s'han comès efectivament dos delictes fiscals" va ser a la Moncloa i des d'allà l'hi van passar a ell perquè l'utilitzés. Tots els esforços per demostrar que altres persones el van tenir abans s'han adornat permanentment d'una confusió interessada, ja que no és el mateix que els periodistes en coneguessin el contingut abans que no pas que tinguessin la còpia exacta del correu i aquesta còpia la va tenir el fiscal general i després la va tenir la Moncloa. Tot i això, que els periodistes tinguessin coneixement del que contenia, no impedeix la revelació de secrets, "el que pogués eliminar la condició de dada reservada a efectes penals és el coneixement públic a través de la seva publicació", diu la interlocutòria. I la publicació de la captura de pantalla del mail no es produeix fins que des de la Moncloa li diuen a Lobato que no pateixi, que ja ho publicarà un mitjà, i ho fa un de directament lligat al partit, com El Plural.

Els indicis apunten clarament al fiscal general de l'Estat, al qual la mateixa fiscal en cap va preguntar si havia filtrat el correu —és a dir, si havia comès un delicte— i ell va respondre: "això ara no importa", sense molestar-se a negar-ho o a indignar-se per això. Una actitud tan estranya per a la seva alta dignitat com la de l'esborrament sistemàtic i insistent dels seus missatges, en els quals en podria haver quedat acreditada la innocència. El vot particular del magistrat Palomo els posa en dubte, uns amb més fortuna i altres amb menys. Per tota aquesta dissensió és bo que hi hagi un judici i que allà, davant un tribunal que pot deduir testimoni per falsedat, els testimonis declarin i s'analitzin els indicis i les dades que fins ara s'han obtingut. D'això va la justícia, i si algú ho ha de saber és Álvaro García Ortiz.

A hores d'ara, el susdit ja ha anunciat que no pensa deixar el càrrec. Un altre que resistirà. Algú que va passar abans que ell per Fortuny va parlar del vol de les togues i la pols del camí, tot i que no va dir res del fang, i aquí és on l'enfonsarà García Ortiz com obligui el fiscal general de l'Estat a asseure's a banc dels acusats. Només ha d'anar-se'n. Si és innocent, serà rehabilitat. Podran nomenar-lo qualsevol cosa, com va passar amb Antonio Costa, digne entre els dignes. En cas que no sigui així, tindrà la seva plaça com a fiscal de Sala del Tribunal Suprem i el seu sou. No ha de témer res si és innocent. El que no pot insinuar és que no creu que el Tribunal Suprem farà justícia amb ell, ja que si ho creu de debò el que ha de fer és anar-se'n: un fiscal no pot no confiar en la justícia.

I ho sento, perquè em cau bé i he tingut molt de tracte amb ell.

Li desitjo que algú que se l'estimi li faci veure la realitat i el faci actuar amb honor.