L’any 1982 jo tenia vuit anys. Aquell any es va celebrar el Mundial de futbol a l’Estat espanyol, que va tenir el Naranjito per mascota. La meva escola, com d’altres de la capital catalana, va seleccionar uns quants nens per participar en la cerimònia d’inauguració del Mundial al Camp Nou. Jo no vaig ser seleccionat, però no va ser cap sorpresa per a mi, atès el meu nul interès pel futbol i la meva llegendària incompetència amb els esports de pilota (tret dels que empren raquetes). Els meus amics seleccionats estaven eufòrics, mentre jo em mirava tot allò a una certa distància i amb molta indiferència. Tanmateix, aquesta distància envers el futbol, que mantinc ben intacta avui dia, no és cap obstacle perquè pugui entendre la importància d’aquest esport, dels grans campionats i de la seva estreta vinculació amb la política.

Explico tot això, que no té gaire interès, arran de l’anunci fet per l’alcalde de Barcelona en el qual ha dit que té la voluntat de dur a la capital catalana la final del Mundial de futbol del 2030. Concretament, vol que aquell partit es jugui al Camp Nou. A mi tot això em sembla perfecte. Tenim un gran estadi, nou de trinca, per allotjar un esdeveniment esportiu de primer nivell. No estic gens en contra que la nostra capital pugui acollir grans esdeveniments de tota mena, sempre que no siguin autèntiques preses de pèl; com aquella pallassada de la Fórmula 1 al passeig de Gràcia, que va provocar un tall massiu de carrers, grans molèsties a la ciutat i un cost de centenars de milers d’euros, només perquè en gaudissin 38.000 espectadors. La meva ciutat no és un aparador ni un decorat, i els meus veïns i jo no som figurants per al gaudi de ningú. Som ciutadans adults que estimem la nostra ciutat i sabem distingir el gra (els Jocs Olímpics del 1992) de la palla (el Fòrum de les Cultures del 2004).

L'escassa empatia i connexió del batlle Collboni amb la realitat és ben evident

El problema de l’anunci per acollir la final del mundial l’any 2030 és ben evident. En política i en comunicació hi ha un factor que sempre cal tenir ben present: el moment i l’oportunitat. I un anunci d’aquesta magnitud no es podia fer quan la ciutat, i tot el país, està col·lapsat per la fallida de les infraestructures. No es pot fer quan tothom té la sensació que la ciutat es degrada i cada any està pitjor. Quan els joves i les famílies no poden accedir a un habitatge a un preu raonable per culpa d’una sèrie de mesures equivocades que només agreugen el problema. No es pot fer quan els experts avisen que la xarxa elèctrica és al límit i el risc d’una nova apagada general no s’ha esvaït. No es pot fer quan hi ha la majoria de barcelonins i barcelonines té la convicció que el turisme ha tocat sostre i està desdibuixant la nostra ciutat, juntament amb desenes de milers d’expats que es pensen que això és casa seva i que els hem de servir un brunch d’alvocat mentre els riem les gràcies i els diem “sí, bwana”. El “català emprenyat” té un cosí germà, que és el “barceloní desesperançat”. I a aquest barceloní, mentre veu com la ciutat dels seus pares ja no serà la ciutat dels seus fills, ja res no li sembla bé, ni tan sols una cosa que objectivament pot ser positiva.

Jo no dic que no es pugui acollir la final del Mundial. Per descomptat que no. Tanmateix, no és comprensible que, davant del desànim generalitzat, davant la falta d’expectatives i davant la manca d’esperança que les coses puguin millorar, el nostre batlle faci un anunci com aquest justament en aquest moment, com si fos Neró tocant el flabiol mentre la ciutat és en flames. La seva escassa empatia i connexió amb la realitat és ben evident. Pocs dies abans ens va servir un petit aperitiu d’aquest tarannà frívol quan va publicar una fotografia, en una seva xarxa social, on llegia la revista Vogue mentre centenars de milers de catalans, molts dels quals barcelonins, maldaven per anar a treballar, a estudiar o a casa, en una xarxa ferroviària més pròpia de Bombai que no pas de Barcelona. Davant l’onada de queixes, la va fer esborrar i va atribuir l’error a l’equip de comunicació. No va ser un error ni va ser culpa de l’equip de comunicació, per si algú encara no ho sap. Va ser un reflex fidel d’una manera de governar, més aviat basada en la promoció personal i en la buidesa d’idees. L’únic projecte mínimament rellevant que hem vist és el Pla Endreça, que ens sembla una meravella perquè venim de vuit anys de colauisme que havien convertit Barcelona en un absolut desastre en el seu intent de convertir-la en Caracas. Però no ens enganyem; la neteja, el civisme i la seguretat no donen vots, perquè es dona per fet que un govern ho gestionarà bé. Els vots es guanyen amb altres coses, i no amb allò que arreu d’Europa es dona per fet. Barcelona necessita projectes grans; per descomptat. També necessita vetllar els detalls, perquè el diable es mou sempre en els detalls. Però Barcelona necessita, avui més que mai, una idea de si mateixa; què vol ser (o què vol tornar a ser). Necessita una estratègia de ciutat que tregui els barcelonins del pou anímic i els posi al centre de tot.