Final d’imperi

Per explicar l’impacte que Sílvia Orriols ha tingut —i tindrà— en la política espanyola, s’ha d’entendre que la crisi d’autoritat que viu Europa ressona en els conflictes que van propiciar el naixement dels vells estats nació fa quatre o cinc segles. A Catalunya, aquesta crisi d’autoritat ve de més enrere perquè la classe dirigent va abandonar l’idioma nacional per no perdre posicions a l’imperi hispànic que havia creat de bracet amb els Trastàmares. Des d’aleshores, el poble català ha viscut a la intempèrie, com l’hereu d’una casa poderosa i culte, caigut en desgràcia.

Els castellans sovint no entenen què passa a Espanya, perquè des de Madrid no es veuen les contradiccions que aquesta intrahistòria catalana provoca en la base del seu món. No és només que Aliança Catalana no tingui res a veure amb VOX, ni tan sols amb la vella Convergència. El partit d'Orriols no té res a veure amb res que hi hagi hagut fins ara a Catalunya. Beu d’una història que no havia estat metabolitzada, d’un país que sempre havia hagut de fer-se entendre i de filtrar la seva veu a través de la sensibilitat imperialista i castellanitzada —una mica victimista— de les elits barcelonines.

L’austriacisme, el carlisme, el federalisme, fins i tot el catalanisme i el processisme, eren disfresses de la pulsió barcelonina d’intervenir a Espanya. Orriols beu d’una força històrica que, fins ara, l’imperi espanyol sempre tenia una manera de distorsionar a través de relacions culturals o econòmiques. És normal, perquè l’imperi era una mica nostre, o tot nostre en origen. Els Trastàmares van mirar d’acontentar el patriciat ampliant l’imperi per Itàlia. Fins i tot van afavorir un esclat literari a València mirant de trobar una capital pròpia. Però després de la guerra civil catalana el projecte hispànic era inevitable.

Encara que sembli que Catalunya va enrere, el país ha restaurat el prestigi literari i polític de la seva llengua nedant contra les tendències europees del darrer segle. La irrupció d’Orriols, igual que l’esclat de l’independentisme, formen part d’aquesta dinàmica de retorn de la història catalana. A mesura que l’imperi hispànic es debilita, el país busca una manera cada cop més neta i més directa de restaurar la seva personalitat política. El que està en discussió, com sempre, no és la independència, sinó la catalanitat, que és la base per fer totes les altres coses sense perdre la mesura.

A Castella, la dèria dels partits amb la immigració de l’Amèrica Llatina recorda, en certa manera, el que va passar a Catalunya al segle XV, o el que avui passa als Estats Units entre les pulsions imperialistes i nacionalistes. Les elits madrilenyes estan a punt de ficar-se la guineu a casa, com va fer el patriciat barceloní quan va deixar entrar els castellans —llavors un poble primari i desestructurat— i encara ho va vendre com un fulletó lacrimogen, on els valencians i els aragonesos eren els dolents. Aquest malentès, sense el qual no s’entén l’embolica que fa fort posterior, està a punt de desfer-se de pur esgotament.

L’enfrontament entre les elits del vell imperi hispànic i el poble català serà cada cop més cru i més difícil de dissimular

L’enfrontament entre les elits del vell imperi hispànic i el poble català serà cada cop més cru i més difícil de dissimular. El PSC alimenta Orriols per pressionar Junts i ERC, però aviat es trobarà de nou al costat de VOX i del PP, com en els temps del procés. El català d’Orriols no molesta perquè és genuí i no intenta dominar el país ni influir a Espanya a través del xantatge emocional. A Madrid, l’entenen sense necessitat de traductor perquè parla una llengua nacional i no imperialista. Els castellans encara han d’aprendre moltes coses dels catalans.

Orriols forma part del mateix poble europeu que intenta accedir a la política per no quedar ofegat pels experiments imperialistes de les seves elits rendistes. Costa d’ubicar, perquè Espanya s’ha dedicat durant segles a intentar enterrar la nació catalana que havia fet la base del seu imperi. Amb la crisi de França, que aviat semblarà Àustria, Madrid ho té difícil per tornar a controlar la voluntat política del país. Cada cop serà més fàcil recordar que l’emperador Carles V era net d’un català d'origen immigrant, Ferran II, o com diu l’Abel Cutillas: “tan català com jo, que tinc un avi murcià i parlo més francès que castellà”.

Podria ser, en resum, que per primer cop després de molts segles Europa ens torni a servir d’alguna cosa. Només cal que siguem seriosos i mirem de no tornar a hipotecar els fonaments de casa nostra per salvar una teulada vella. Fa cinc segles, la classe dirigent del país va renunciar al català, just quan les llengües vernacles començaven a convertir-se en la base de la política europea. Evitar que una casta desconnectada del seu poble torni a tirar la casa per la finestra em sembla que és la intuïció central d’Orriols —la mateixa que ha guiat, des de l’inici, el Patreon de Casablanca.

En aquest sentit —si se’m permet forçar la metàfora—, Rosalía i les seves santes de Walt Disney em fan pensar en l’humanisme graciós d’Erasme de Rotterdam, que va deixar penjat Carles V davant les ambicions luxurioses de Luter i els castellans —que també volien ser milionaris. És un recordatori que els senyals són a tot arreu, per qui els vulgui veure, i que fins i tot la música comercial serveix per entendre les tensions polítiques que alimenten Orriols.