Tal dia com avui de l’any 1838, fa 188 anys, a Vilallonga del Camp (llavors corregimiento de Tarragona i actualment comarca del Tarragonès), en el context de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), es produïa un enfrontament armat que es va saldar amb la massacre d’una partida de voluntaris liberals, formada per més de cent civils armats procedents de Reus (en aquell moment, el segon nucli demogràfic i econòmic del Principat); i que donaria lloc a l’expressió que ha transcendit en el temps “Fot-li, que és de Reus!”.

Aquell enfrontament es va iniciar als afores de Vilallonga. Els voluntaris liberals, comandats per Josep Ayné, tinent de la Milícia Nacional (un cos de civils armats), es van veure sorpresos per una partida, també de voluntaris civils però del bàndol carlí, que, en aquell envit, eren quantitativament i militarment molt superiors. Els liberals, empesos per la cavalleria enemiga es van retirar fins a l’interior del poble i es van refugiar al temple parroquial, pensant que els carlins –per la seva ideologia confessional– no farien res per a entrar a l’interior d’aquell sagrat.

Però el comandant Manuel Ibáñez Ubach, cap d’aquella partida carlina i conegut popularment com el “Llarg de Copons”; va ordenar encarar l’artilleria cap a la façana principal del temple. Segons la tradició oral, en aquell moment algú del seu entorn li va plantejar la possibilitat que dins el temple hi hagués algú més, però Ibáñez, convençut que dins d’aquell edifici només hi havia els de Reus –és a dir, liberals, per força (la capital del Baix Camp era una plaça totalment liberal)— va ordenar foc a discreció al crit de: “Fot-li, que és de Reus!”, provocant la mort de tots els liberals.

Tres anys abans (1835), una columna liberal de Lleida (també una ciutat eminentment liberal) comandada pel capità Antoni Niubó, de la Milícia Nacional, havia obtingut la rendició de la guarnició carlina de Guimerà (vall del riu Corb, Urgell) –comandada pel Rosset de Belianes– i hauria ordenat l’afusellament de 71 presoners de guerra carlins. Aquestes massacres van cridar l’atenció dels governs europeus, que obligarien les parts en conflicte a asseure's i signar unes normes bàsiques de guerra –el Conveni d’Elliot (27 d’abril de 1835)— que mai no seria respectat.