Des del 2017 el panorama s’ha empetitit. No sé si llavors el món ens mirava, però nosaltres vam mirar el món disposats a fer-nos-hi un lloc. El 155 va reduir el camp a un partit de ping-pong entre Espanya i Catalunya. La repressió l’ha acabat reduint a un joc de bitlles entre Junts i ERC. Es fa difícil escriure res que no tingui a veure amb si Puigneró està més o menys trist, si Junts ha de sortir o no del Govern per començar a viure d’un capital polític propi o si xiular Carme Forcadell és neofeixisme. Ens alimentem analitzant les rampoines del que un dia va ser un moviment polític perquè ens van deixar amb la gana oberta, salivant, i no ens queda gaire cosa més a fer que publicar el mateix de sempre amb la directa posada esperant que tot es degradi fins al final. El problema de la degradació política és que a Catalunya sembla que mai s'acaba i els que podrien aturar-la se la miren de lluny perquè no els centrifugui, perquè saben que qui s’entreté massa amb els detalls s’acaba guillant. Però el final de la decadència no pot ser un acte de fe perquè sempre hi haurà algú disposat a empetitir-ho tot encara més per estalviar-se riscos.

El declivi és còmode per a qui en viu però també per a qui, per protegir-se, es replega tant en el que és íntim que creu que ja no hi té cap responsabilitat

El declivi és còmode per a qui en viu, però també per a qui, per protegir-se, es replega tant en el que és íntim que creu que ja no hi té cap responsabilitat. Fan molta vergonya els fans de la Laura Borràs. És insultant la frivolitat amb què Pere Aragonès reivindica el primer d'octubre. És humiliant com ERC fa servir la taula de diàleg per emmascarar-ho tot. És desesperant fins a quin punt la manca d'estructura i d’ideologia de Junts ha emmerdat la política catalana. És desmoralitzador com el debat ha quedat reduït als tuits d’una diputada al Congrés. És penós com la repressió ha empobrit la cultura democràtica del país. És depriment que el xantatge emocional amb la presó i l’exili encara garanteixi vots. Ara bé, on hi hagi vergonya, humiliació, desesper, sentit de la moral o pena, encara hi ha responsabilitat i, per tant, encara hi ha compromís.

Deixant espai a la desfeta progressiva també obrim la separació entre nosaltres i la idea de país que va íntimament lligada a les nostres institucions

La degradació política erosiona la relació que els catalans tenim amb el nostre país i ens en desvincula. Per això, deixar marge al desastre no és la gran estratègia per revifar que alguns es pensen. Deixant espai a la desfeta progressiva també obrim la separació entre nosaltres i la idea de país que va íntimament lligada a les nostres institucions i als qui hi posen cara. Hi haurà un dia quan veure el senyor de la guitarra fent el paperina al costat dels nostres representants públics no ens farà ni fred ni calor i aquell dia serà el final de la degradació perquè, sense frustracions ni aspiracions, també serà el final de la nostra ambició per conquerir un ideal de país.

No podem fiar el futur viciat d’una nació sotmesa a una flama mística que neixi de les cendres

És ingenu pensar que la decrepitud i el temps ens jugaran a favor. L’evidència ens diu que fins ara només ens han deixat més desballestats i més espanyols. Hi ha qui diu que per fer net del fangar enganxifós que amara tot d'ençà de l'inici de la reculada cal “foc nou”. Però no podem fiar el futur viciat d’una nació sotmesa a una flama mística que neixi de les cendres. Perquè hi hagi foc hi ha de tornar a haver llenya i per aturar la dinàmica de la degradació hi ha d'haver qui, reconeixent la màquina de trinxar cervells que és tot plegat, hi posi el seu per aturar-ho. L’únic final bo que té aquest escenari decadent és un final precipitat per la voluntat dels qui no vulguin apartar més la mirada i fer veure que res no els interpel·la, bo i sabent que de vegades la línia entre despreocupar-se de la política i despreocupar-se del país pot ser molt fina.