El 12 d'octubre va ser triat com a festa estatal per ser la data en la qual Cristòfor Colom va arribar a Amèrica el 1492. Fet que es va considerar l'inici d'un període de projecció lingüística i cultural d'Espanya més enllà dels límits europeus, precisament quan el Regne d'Espanya va perdre —el 1898, després de la guerra amb els EUA— Cuba, Puerto Rico, Guam i Filipines i, per tant, la seva dimensió extraeuropea. Aquella que definia en la Constitució de Cadis (1812) la Monarquia hispànica com “la reunió d'espanyols de tots dos hemisferis”.
Vet aquí com sorgeix la proposta del Día de la Raza del maurisme conservador el 1914, corrent polític que allunyarà l'extrema dreta conservadora dels valors liberals i democràtics i proveirà de quadres civils (com Goikoetxea, Calvo Sotelo o Eduard Aunós) a la dictadura de Primo de Rivera. Menys conegut és que molts joves mauristes (com Aunós o el marquès de Figueroa) van intervenir en la Solidaritat Catalana i en la Solidariedade Galega. A Catalunya, la col·laboració del maurisme amb la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i de Cambó va durar fins a l'Assemblea de Parlamentaris convocada per aquest el 1917. A Galícia no falten els joves mauristes que concorren en les Irmandades da Fala de 1916 i 1917, germen de la I Assemblea Nacionalista de 1918, però aviat l'integrisme espanyol va arrasar les tendències galleguistes en el col·lectiu.
Una denominació tan poc encertada com Día de la Raza va durar fins al 1958, en què va ser substituïda per Día de la Hispanidad. L'efemèride sempre va estar vinculada a la reivindicació del nacionalisme espanyol com a base del patrimoni comú dels països llatinoamericans, sense espai ni cap concessió a les llengües i cultures de l'Amèrica precolombina ni a la pluralitat nacional de l'Estat espanyol.
La desfilada, juntament amb la forta presència de símbols vinculats a l'Espanya unitària, és un acte d'espanyolisme centralista i excloent, que no representa la pluralitat i diversitat territorial de l’Estat (principalment a Catalunya, Euskadi i Galícia)
Per a molts, a l'Estat i, sobretot, a l’Amèrica Llatina, commemorar aquesta data com un motiu d'orgull ignora o minimitza les conseqüències destructives de conquesta i colonització per a les poblacions indígenes, com són la tràgica reducció de la població indígena (que molts denominen com a genocidi) a causa de guerres, malalties importades d'Europa i explotació econòmica i sotmetiment i imposició cultural i religiosa en perjudici de les civilitzacions precolombines.
La denominació Día de la Raza és un terme anacrònic i racista, rebutjat per la majoria. La denominació Día de la Hispanidad també es critica per glorificar un passat imperialista, mentre que en altres països la data va ser substituïda per noms com Dia de la Resistència Indígena o Dia del Respecte a la Diversitat Cultural, assenyalant una clara divisió de sensibilitats.
D'altra banda, el fet que els actes centrals d'aquesta festa siguin una desfilada militar i un “besamans” és vist per molts com a anacrònic en una democràcia moderna. Impressiona que la democràcia nascuda de la transició no celebri els valors cívics ni la convivència democràtica, en lloc de l'exhibició de força militar o d'escenes de corts pretèrites. La desfilada, juntament amb la forta presència de símbols vinculats a l'Espanya unitària, és un acte d'espanyolisme centralista i excloent, que no representa la pluralitat i diversitat territorial de l’Estat (principalment a Catalunya, Euskadi i Galícia).
És normal, per això, que una data tan carregada de contingut colonialista, militarista i centralista no encaixi, ja no només amb la sensibilitat dels sobiranistes gallecs, catalans i bascos, sinó tampoc amb la sensibilitat de milions de persones que, definint-se com a espanyoles, no comparteixen continguts tan arcaics i anacrònics.