Per a qui no ho sàpiga, la llúdriga (o llúdria) és un animal que té una virtut especial: és un immillorable bioindicador de la qualitat ambiental de l’hàbitat natural on viu, generalment rius i boscos de ribera. Dit d’una altra manera, si hi ha llúdrigues, vol dir que el riu no està contaminat i que les seves aigües són netes. Si no n’hi ha, vol dir que el riu és impur i brut. Els catalans també tenim, en l'àmbit polític i nacional, alguns bons bioindicadors que ens permeten saber quin és el grau de salubritat de les aigües que naveguem. Un d’ells és Felipe González. És un bioindicador infal·lible, però invers. Aquesta mateixa setmana l’hem pogut posar a prova i, com sempre, no ens ha fallat. La seva reacció furibunda davant la validació de la llei orgànica d’amnistia demostra que la llei és un encert. De fet, aquesta sentència m’ha fet pensar en una altra, del 1983, quan el TC va declarar inconstitucional la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic, més coneguda com a LOAPA (per les seves sigles en castellà). Les dues sentències i les dues lleis tenien Catalunya en el seu origen, perquè el gran problema d’Espanya som els catalans, i no pas els bascos i encara menys els gallecs. I les dues sentències van irritar profundament Felipe González, i per tant eren bones sentències per als catalans, siguin independentistes o no ho siguin.

Les dues sentències, la de la llei d’amnistia i la de la LOAPA, són sentències fonamentalment polítiques. La prova és que ningú no recorda avui els fonaments jurídics de la sentència del 1983, però tothom recorda que va desmuntar un intent barroer del PSOE i la UCD de difuminar l’Estat de les autonomies quan en l’ambient encara s’hi podia respirar la pólvora del 23F. Els diputats del PSC, no caldria dir-ho però mai és sobrer, van votar a favor d’aquella llei que erosionava l’autogovern del seu propi país. I ningú no recordarà mai els fonaments de la sentència de la llei d’amnistia, però tothom recordarà que la va declarar constitucional i, per tant, va ser la base sobre la qual tots els procediments oberts es van acabar arxivant. Aquesta llei, tampoc és sobrer dir-ho, va tirar endavant gràcies a l’aritmètica i a la pressió dels partits independentistes, i molt particularment per l’enrocament de darrera hora de Junts.

Ni la llei d’amnistia ni el traspàs de Rodalies o un millor finançament resolen la qüestió de fons: l’encaix o no de Catalunya dins d’Espanya

I ara què? No faltaran els qui ens vendran la sentència com el punt final de la crisi política del 2017. De fet, ja han començat a fer-ho. Voldran fer servir la sentència per girar full d’un procés polític que va començar amb les consultes independentistes populars, va incloure la consulta del 9N i va seguir amb el referèndum de l'1 d’Octubre. Però aquest relat falla per la base, perquè ni la llei d’amnistia ni el traspàs de Rodalies o un millor finançament resolen la qüestió de fons: l’encaix o no de Catalunya dins d’Espanya. Per girar full definitivament i convertir en realitat la cueta del títol de la llei (“Llei orgànica d'amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”) cal que es resolgui aquesta qüestió de manera duradora, estable i acceptable per a la majoria de catalans. Aquesta és la veritable normalització institucional. Qualsevol altra cosa és un pedaç, que durarà mentre durin les circumstàncies que l’han posat.

I les circumstàncies canviaran inevitablement. Més tard o més d’hora tindrem a Madrid un govern format pel PP i Vox (en format de coalició o en format de socis parlamentaris). La corrupció endèmica del PSOE i el desgavell faccional dels seus socis podemites i postpodemites acceleraran aquest adveniment ultra. Aquest govern neofranquista no serà un govern que voldrà mantenir l’estabilitat institucional actual, sinó que començarà de seguida un procés recentralitzador sense precedents. És possible que pretenguin canviar la llei per impedir que els partits catalans, bascos i gallecs puguin tenir representació a les Corts. És probable que deroguin l’ús d’aquestes llengües al Congrés de Diputats. És segur que no només no transferiran cap competència nova, sinó que intentaran revertir totes les que puguin. No cal dir que no hi haurà un finançament singular per a Catalunya. Per no parlar de les mesures reaccionàries que adoptaran en matèria d’urbanisme, canvi climàtic i medi ambient. Només cal mirar què fan al País Valencià i a les Illes Balears per anticipar què faran a tot l’Estat. I llavors tot tornarà a començar, a casa nostra. Perquè els catalans, sovint, actuem reactivament. Quan s’acabi el narcòtic socialista (és una metàfora, eh) ens desvetllarem de sobte i tindrem al davant l’Espanya de sempre. La roda gira i gira, però hi ha un dia que el hàmster surt disparat i comença a córrer.