A favor de la disciplina

D’ençà de l’inici de curs dels infants, pels mitjans nostrats s’hi han passejat “especialistes” d’associacions diverses per parlar d’educació. Fa temps que, per veu de mestres, de pares, o de qualsevol que tingui vincles amb el món de l’educació d’aquest país, rere els càrrecs polítics que entenen l’educació com una simple anàlisi de dades, hi transcorre la remor que als centres catalans hi ha una més que evident falta de respecte generalitzada a l’autoritat. Em refereixo a l’educació pública, evidentment, que és la que paguem entre tots. Fa no gaires dies, es va viralitzar la intervenció a "La selva" —el programa d’en Grasset— de la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat: “em fa esgarrifar la paraula disciplina associada a les aules i als militars”. Aquesta demonització reduccionista i infantilitzadora és pròpia d’algú que no ha trepitjat mai una aula. O d’algú que no està en contacte amb aquells qui tenen un grup d’alumnes al càrrec. O d’algú a qui, senzillament, tot això tant se li'n refot, perquè l’aparador d’idees li sembla més important que la qualitat real de l’educació del país. 

La disciplina és un element fonamental per a l’aprenentatge perquè posa l’alumne en posició d’assimilar allò que li servirà per continuar adquirint coneixement. I ho fa en detriment dels desitjos de l’alumne que, per comoditat, sempre —o gairebé sempre— escolliria posar el cap en allò que no li suposés cap esforç. La disciplina, doncs, és allò que li permet sobreposar-se a la seva mandra, o al seu desconeixement, o a la seva inconsciència, i posar-se en mans de qui, per edat, per estudis i per experiència, en sap més. És albirar que hi ha béns més grans que els desitjos primaris d’un mateix. La disciplina empeny a fer l’esforç de passar per sobre de la incomoditat incipient: per poder anar pel món, hi ha una sèrie de coses que cal fer i que cal saber, perquè hi ha un món més gran que les preferències inicials d’un infant o un adolescent, i cal ordre i mètode per, com a mínim, poder mostrar-l'hi. 

Per alfabetitzar algú hi ha d’haver algú disposat a alfabetitzar i algú més o menys disposat a alfabetitzar-se

Pensar que preparar algú perquè pugui ser un adult funcional, perquè pugui tenir un lloc més o menys propi des d’un pensar sense ser vilment manipulat, o perquè pugui esprémer tot el suc que la vida li pot oferir, és fer-li un desservei, en realitat, és conseqüència d’una noció de llibertat tan plana que queda reduïda a l’autonomia total, també en aquells estadis de la vida en què encara no hi ha criteri per a prendre decisions transcendentals. En realitat, tot plegat parteix de la idea que el sacrifici és sempre un càstig i mai un instant d’abnegació que pot jugar a favor de qui l’exerceix. Per no haver de pensar en la línia que marca la diferència, en allò que a un infant o a un adolescent li cal suportar per a fer-se gran —en tots els sentits— i en allò que no, aquestes tesis antiintel·lectuals renuncien a qualsevol idea de llibertat que no sigui l’autonomia present del subjecte a disciplinar i, en conseqüència, els fan menys lliures. I sí, també se’ls fa menys lliures quan, amb disciplina, la transmissió de coneixements no versa sobre cap altra cosa més que el benestar emocional i els valors que han o no han de tenir.

Hi ha d’haver un ordre de dalt cap a baix perquè el coneixement pugui anar de dalt cap avall. Em sembla que només un llampat entendria aquesta consigna com una opressió, en comptes d’entendre-la com un dels fonaments de la democràcia. I aquest ordre hi ha de poder ser sense que això sigui sinònim d’anul·lar l’alumne. No ho és. Si no hi ha d’haver un cert sentit de la disciplina, que existeixi un “sistema” educatiu no fa cap sentit, perquè per alfabetitzar algú hi ha d’haver algú disposat a alfabetitzar i algú més o menys disposat a alfabetitzar-se. Però perquè això sigui possible, també hi ha d’haver una relació de respecte i, fins i tot, de confiança, en el representant del sistema que vol educar. El problema és que en aquest país hi ha hagut una sèrie de pedagogistes organitzats que s’han dedicat a fer caixacobri —amb pèmpins públics— d’escampar les seves idees sobre un Departament d’Educació on cap dels qui podia aturar-ho va tenir una mirada prou llargterminista per a fer-ho. O un cap prou despert per a detectar que l’anarquia absoluta a l’educació pública rema a favor de l’educació privada, on, la major part de les vegades, la disciplina no és qüestionada. Ara tenim una malla de professors desprotegida quan els cal exercir autoritat, perquè la cúpula ideològica del sistema de què formen part la menysprea. Tenim un marc d’avaluació que, impregnat per aquestes tesis, s’adapta per no deixar en evidència els nefastos resultats acadèmics dels alumnes catalans. I tenim algunes famílies a qui, desenganyem-nos, deixar els fills en mans d’un sistema educatiu que s’encarregarà de no buscar-los gaires problemes, ja els està bé. A tots els qui ens sembla un despropòsit majúscul, suposo que ningú no ens preguntarà gaire res.