L’assassinat de Carles Vilajosana a Manresa és fastigós, un desastre. Si es demostra la culpabilitat dels dos menors detinguts, la justícia ha d’actuar amb la màxima severitat que permeti la llei. Com en altres casos i altres moments, exemplaritzant. La violència juvenil a Catalunya està arribant a uns extrems que cal aturar una vegada per totes. Hi ha situacions que, per més desgraciades que siguin, han de ser la gota que fa vessar el got. El primer debat no és sobre la immigració, és sobre l’ordre.
Algunes informacions apunten que un dels detinguts ja tenia antecedents greus i que havia sortit feia aproximadament un mes d’un centre d’internament on el van tancar per estar implicat en un robatori violent, temptativa d’homicidi i lesions. Algú haurà d’explicar què dimonis feia aquest menor lliure pel carrer de matinada. Catalunya té un problema d’ordre. Els malfactors van pel carrer lliurement mentre els bons es tanquen a casa per por. La regla més elemental de qualsevol societat és que cal tancar qui delinqueix, no qui el tem.
El segon debat que obre aquest assassinat fastigós és sobre la immigració. Quan es va saber que un dels detinguts pel crim era d’origen estranger, la indignació es va expressar demanant-ne l’expulsió. Comprensible si ho diu gent indignada. Amb els polítics, tinc reserves. Perquè tenen l’obligació de conèixer les lleis. Quan un estranger comet determinats delictes greus, la llei preveu que pugui ser expulsat. Em sembla raonable aplicar amb rigor tots els mecanismes legals disponibles. La Generalitat té competències en primera acollida i polítiques d’integració, però l’Estat conserva les competències sobre entrada i residència dels estrangers. La llei permet expulsar determinats estrangers condemnats, però no qualsevol delinqüent estranger automàticament i, evidentment, no un ciutadà espanyol.
Una política migratòria seriosa també necessita límits, control i conseqüències. El cas de Manresa planteja una qüestió més complicada. Els dos menors detinguts són ciutadans espanyols. Un és fill de pares marroquins, nascut i crescut aquí. Si ha nascut aquí i ha crescut aquí, on se suposa que l’hem d’expulsar? Podem decidir que només considerem català un dels dos. Però aleshores haurem canviat la definició de catalanitat. No seria per voluntat de pertinença sinó per origen familiar. Aquí cal reflexió. Catalunya ha sobreviscut a grans onades migratòries perquè va ser capaç d’incorporar gent nova al país. La fórmula "és català qui viu i treballa a Catalunya" necessitava, però, una continuació imprescindible: i qui, vivint-hi, en vol ser.
Hem estat massa tous. Una societat té dret a demanar a qui hi arriba que respecti les seves normes i també té el deure d’exigir-les als seus fills
Aquest "en vol ser" és la clau. Les generacions arribades durant el segle XX, amb totes les dificultats i excepcions que vulguem, van incorporar-se progressivament al país o van permetre que ho fessin els seus fills. Aquest ha estat un èxit nacional. Ara el repte és més difícil. Però si el principal missatge que rep un jove nascut a Catalunya, fill d’immigrants, és que mai no serà realment d’aquí i que voldríem expulsar-lo, quin incentiu li estem donant perquè vulgui formar part de Catalunya? L’alternativa és una societat dividida en comunitats que es miren amb desconfiança. Uns considerant que els altres mai no seran catalans i els altres assumint que Catalunya no els pertany. En aquesta via de confrontació, hi sortim guanyant? Perquè, a més, prometre expulsions massives és fàcil quan no s’explica com es faran. Catalunya no controla fronteres ni decideix les expulsions. Ja hem vist a Ceuta fins on arriba la capacitat de controlar una frontera, fins i tot quan es disposa d’un estat, policia i tots els instruments legals.
Veig poc realista esperar que desapareguin els problemes. Cal governar-los. Controlar la immigració, exigir el compliment de la llei, combatre la delinqüència i, sobretot, construir un sistema d’integració molt més exigent que l’actual. Integrar no és mirar cap a una altra banda. Al contrari. Catalunya hauria de fer amb la integració cultural una cosa semblant al que va fer al principi amb la immersió lingüística: convertir-la en una política nacional, sistemàtica, exigent i sostinguda. Català, coneixement del país, escola, feina, respecte a les dones, llibertat religiosa, igualtat, normes de convivència i respecte a la llei. Les polítiques d’integració no han de ser ètniques, però sí que poden i han de ser culturalment exigents. Aquí hem estat massa tous. Una societat té dret a demanar a qui hi arriba que respecti les seves normes i també té el deure d’exigir-les als seus fills. L’origen no pot servir ni per condemnar ningú anticipadament ni per justificar comportaments intolerables. Els dos detinguts de Manresa, sigui quin sigui l’origen de les seves famílies, han de respondre dels fets que se’ls imputen. Si són culpables, el problema és que han comès un delicte gravíssim, no l’arbre genealògic dels seus pares. Aquí és on cal ser inflexibles.
Catalunya pot escollir entre dos projectes. Un és intentar separar permanentment els catalans segons el seu origen. L’altre és treballar perquè cada vegada més gent vulgui ser catalana i assumeixi les regles del país. Això exigeix ordre, exigència, escola, llengua i molta feina. És més difícil. Però hi tenim molt més a guanyar.
I el que és més important, hi tenim molt menys a perdre. Ja que no es tracta només de convivència. Si Catalunya és una nació demogràficament oberta, amb immigració elevada i sense estat propi, no es pot permetre fabricar generacions senceres que visquin aquí però se sentin alienes a Catalunya.