Com la majoria dels nostres desvetlladíssims lectors deuen saber, l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) va arrasar a les eleccions de Saxònia-Anhalt amb un 44% dels sufragis, destrossant el centredreta ancestral del país i d’aquell mateix estat, la CDU del canceller Friedrich Merz, que va desplomar-se fins al 16,7% en preferència de vot. També deuen conèixer que l’AfD haurà de superar el 50% per tal de poder governar, atesa la persistència del cordó sanitari que, tradicionalment, han imposat els nets del nazisme als radicals, amb l’excusa de prevenir noves aventures totalitàries i expansionistes. Agradi o no l’ascens d’un partit intolerant envers la diversitat i de posicions reaccionàries, hom podrà veure que la tàctica de cauteritzar l’AfD ha acabat provocant un augment de setze escons més que a les últimes eleccions, un auge que molts imputen al carisma i la perícia en l’art de la viralitat a les xarxes d’Ulrich Sigmund, estrella ascendent que —de forma un pèl temerària— la competent revista Der Spiegel va caracteritzar com "l’home més perillós d’Alemanya".
Ordit des d’un complex de superioritat moral i amb una visió un pèl timorata de la història, el cordó sanitari ha fracassat perquè la política, a diferència de la medecina, és un afer on l’arraconament dels microbis no acaba de funcionar. Durant els últims lustres, els polítics de centreeuropeu han adreçat temes com ara la immigració o l’empobriment de la classe mitjana autòctona amb les mateixes fórmules dels anys noranta; els electors, lògicament, no només s’han fatigat d’unes resolucions que els empobreixen la cartera, sinó que també han après a desconfiar de l’estigmatització de certs partits a crit de la frase "que ve el llop". Sé que pot semblar una idea molt senzilla, però quan redueixes els anhels d’una formació política a quatre tòpics i abraces la tàctica d’insultar els seus votants com si fossin només fatxes o pagerols... doncs, per aquelles coses de la vida, la penya tendeix a desconfiar de les estructures tradicionals de poder per abraçar aventures inèdites. Això és producte de la pura naturalesa humana, que actua com aquell nen a qui han prohibit de palpar les flames.
Tot això que explico, i que s’ha palesat amb el triomf de l’AfD, hauria d’ésser una cosa no ja de primer de política, sinó de pàrvuls
No cal ser gaire intel·ligent per veure com el cordó sanitari també s’ha exercitat al nostre país amb la formació que tots imagineu. Poc importa, insisteixo, que t’agradi o repudiïs el que diu Sílvia Orriols, o que consideris forassenyades o poc realistes les seves idees polítiques; el que resulta evident és que l’estigma només genera trempera. Això ho hauria de saber gent experimentada com el Molt Honorable Salvador Illa, que, potser sense voler-ho, ha ungit la líder d’Aliança com la cap de l’oposició real al Parlament. També Josep Rull, pobre fillet meu, que a cada ocasió que interromp o amonesta Orriols (escudant-se en la noció de discurs d’odi que els diputats de Junts pel Sí no aplicaren ni a la retòrica guerracivilista de Ciutadans) li garanteix uns quants sacs de vots més. La darrera d’aquestes idees genials la protagonitzarà l’esquerra indepe nostrada, que ja ha avisat de les intencions de boicotejar les intervencions d’Orriols i de l’alcaldable Jordi Aragonès aquest dijous al Fossar de les Moreres. Com més mambo hi hagi, més vots recollirà Aliança.
Tot això que explico, i que s’ha palesat amb el triomf de l’AfD, hauria d’ésser una cosa no ja de primer de política, sinó de pàrvuls. Però les elits polítiques (i periodístiques) del país han volgut contrarestar Aliança regalant-li un passadís conceptual de franc. Valgui com a exemple aquella idea de bomber, sortosament fracassada, d’omplir les aules amb Mossos de paisà, una pensada que podia ésser oportuna, però que, quan la impulses en sordina i afirmant que a les aules catalanes no hi ha conflictes socials ni racials... doncs la gent, de forma ben lògica, acaba pensant que la prens per tòtila. L’esquerra, antiga abanderada de l’ordre, ha volgut no tocar el tema migratori per risc de perdre legitimitat moral, ha fet la viu-viu en ser preguntada pel creixement demogràfic desmesurat dels darrers lustres a Catalunya i, seguint el manual de l’antifeixisme amb caseta a l’Eixample, s’ha limitat a descriure les padrines que votaran Aliança en massa a les pròximes eleccions municipals com una colla de neonazis i a la seva líder com un perill de convivència molt superior a l’espanyolisme.
Si a tot això li afegim el descrèdit dels líders del procés durant els darrers anys i la centcinquantització de l’esquerra moderada socialista... qui coi pot arribar a sorprendre’s de l’auge d’Aliança? Si la tàctica brillantíssima del cordó sanitari és renunciar a discutir les idees de Sílvia Orriols o assumir que la integració de nouvinguts és quelcom que, ara per ara, només pot sostenir-se amb molts recursos... com és que encara hi ha cranis privilegiats que se sorprenen de la confiança que Orriols genera en tants d’electors? Servidor no és un votant aliançat i té la ferma convicció que el liberalisme i la seducció encara són la millor arma per integrar una quantitat desmesurada de nouvinguts; per això argumentaré i discutiré amb quisvulla i entenc que, en cas de no fer-ho, la millor solució no serà iniciar la conversa que el país té pendent acusant de racisme a una majoria creixent de conciutadans. Tot això, repeteixo, és prou senzill d’entendre, però fer cordons inútils encara s’imposa. Ja s’ho faran; d'aquí a pocs mesos hi haurà moltes llàgrimes a les seus dels partits indepes.