La guerra de l’Iraq del 2003 no té res a veure amb l’actual guerra de l’Iran. De fet, encara que molts ho intentin, no es poden ni comparar. Per què, malgrat això, doncs, alguns s’entossudeixen a fer-ho i a banalitzar un lema —el "No a la guerra", que es va escampar com una taca d’oli— que llavors tenia tot el sentit del món i que ara no hi entra ni amb calçador? Doncs perquè amb l’excusa de la guerra sembla que valgui tot i que els qui manen pretenguin justificar-ho tot sense cap mena d’explicació ni d’assumpció de responsabilitats.

Segur que no hi deu haver ningú a qui li agradi la guerra, però les diferències entre els dos conflictes són evidents. La guerra de l’Iraq va ser fruit d’una mentida ordida per l’anomenat trio de les Açores —en referència a la reunió que el 15 de març del 2003 van mantenir a l’arxipèlag atlàntic els màxims mandataris dels Estats Units (George W. Bush), el Regne Unit (Tony Blair) i Espanya (José María Aznar)— al voltant de l’existència d’armes de destrucció massiva —armament químic, suposadament— en mans de Saddam Hussein, que després es va demostrar que era falsa. La guerra de l’Iran, en canvi, té com a objectiu acabar amb l’amenaça nuclear —que aquesta vegada està demostrat que efectivament existeix— d’un règim tirànic, el dels aiatol·làs, i acabar amb el règim mateix, que fa gairebé cinquanta anys que porta el caos i la destrucció al Pròxim Orient i que esclavitza i executa la pròpia població si gosa alçar la veu i portar-li la contrària.

Els qui ara fan bandera del "No a la guerra" aplicat a la guerra de l’Iran fan el joc al règim dels aiatol·làs

És veritat que el dret internacional prohibeix immiscir-se en els afers interns de qualsevol estat. Però què és més important: respectar el dret internacional i permetre que la dictadura islamofeixista continuï massacrant la seva gent amb total impunitat o posar fi d’una vegada a aquest malson que fa temps que tenalla la regió sencera del golf Pèrsic? Hi ha cops que la llei no s’adiu amb la realitat i en aquests casos és lícit saltar-se-la. O és que en nom del dret internacional els aliats tampoc no haurien pogut envair Alemanya per alliberar Europa del terror que havia sembrat el règim nazi d’Adolf Hitler? Dit d’una altra manera, els qui ara fan bandera del "No a la guerra" aplicat a la guerra de l’Iran fan el joc al règim dels aiatol·làs —l’aplaudiment del mateix Iran a la posició d’Espanya, per exemple, no pot ser més eloqüent— i es converteixen, a la pràctica, en còmplices de les atrocitats que aquest no ha parat mai de perpetrar. A vegades cal prendre partit decididament per una opció, per molt que potser els companys de viatge —Donald Trump o Benjamin Netanyahu— no siguin del grat de la majoria, però, en aquest supòsit, a Occident no li queda més alternativa que fer costat als Estats Units i a Israel com a puntes de llança de la guerra contra l’Iran.

Fer el contrari és no ser conscient de quin lloc s’ocupa al món. I això és just el que fan, d’una banda, la Unió Europea (UE) i, de l’altra, Espanya. La UE, com sempre, ha arribat tard i malament i amb dubtes a l’hora de decidir-se per quina de les parts s’havia de decantar, i no és estrany que la conseqüència d’aquesta actitud sigui una falsa equidistància que la situa al costat equivocat, perquè resulta que Europa no és ni ha estat mai, encara que faci l’efecte que els dirigents europeus no ho sàpiguen, aliat de l’integrisme islàmic, sinó un altre dels enemics a abatre en tant que membre, exactament igual que els Estats Units i Israel, del bloc occidental. I Espanya, per variar, s’ha erigit en l’estat més antibel·licista del planeta, amb una barreja d’antiamericanisme, d’antisemitisme i d’islamofília, que Pedro Sánchez, amb l’estil quixotesc espanyol tan característic, no ha tingut manies a fer servir en benefici propi amb una finalitat purament electoral, mantingui la data de les eleccions espanyoles per al 2027 o decideixi avançar-les a aquest 2026, precisament a rebuf de la posició que l’esquerra woke hispànica té sobre el conflicte al Pròxim Orient.

El líder del PSOE ja va ser qui més es va significar en contra d’Israel durant l’ofensiva per desmantellar Hamàs a Gaza després de l’atac de l’organització terrorista palestina del 7 d’octubre del 2023, i ara ho torna a fer també en contra d’Israel i, a més, en contra dels Estats Units. En el cas d’Israel, ha prescindit de l’ambaixadora a Tel-Aviv i ha rebaixat així el nivell de la representació diplomàtica espanyola i, en el dels Estats Units, ha impedit que fessin ús de les seves bases militars de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla) per atacar l’Iran. No cal dir que el moviment ha enfurismat Donald Trump, que ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat del trencament comercial amb Espanya, que, si es produís, no hi ha cap mena de dubte sobre a qui perjudicaria més. Pedro Sánchez deu pensar que situar-se com a antagonista principal del president i magnat nord-americà li proporciona un rèdit electoral que no pot desaprofitar, i en part té raó, gràcies a la inexistència d’una dreta espanyola homologable a la dreta europea que capitalitzi la relació amb el líder dels Estats Units i que li deixa el camí expedit per actuar com li doni la gana.

Tot plegat, en tot cas, amb l’excusa de la guerra com a teló de fons, com ja va succeir quan el 24 de febrer del 2022 Rússia va envair Ucraïna i va esclatar al cor d’Europa la conflagració armada que quatre anys després encara dura i davant la qual la UE ha fet i fa el paper d’estrassa habitual. Llavors, amb l’excusa de la guerra, tot va canviar, i ara passa exactament el mateix. Amb l’excusa de la guerra, els preus dels carburants, del transport, dels aliments i de qualsevol altre producte o servei s’han disparat, alguns inflats artificialment si és veritat que de la zona en conflicte, el golf Pèrsic, en surt només el 20% del total de la producció de petroli mundial. Amb l’excusa de la guerra, els suposats ajuts socials per pal·liar-ne els efectes es converteixen en eines de control d’una ciutadania cansada de ser l’ase dels cops de tot. Amb l’excusa de la guerra, les llibertats individuals i col·lectives dels pobles es troben més amenaçades que mai. I, amb l’excusa de la guerra, el president del govern espanyol ha decidit que entrava en campanya electoral permanent per allò de qui dia passa any empeny.

Pel que fa a Catalunya, la posició oficial sobre la guerra de l’Iran és exactament la mateixa d’Espanya. El PSC és el representant del PSOE a la colònia i, per tant, no té res diferent a dir ni a fer. De la resta del mapa polític català tampoc no cal esperar-ne cap novetat, perquè l’únic que en destaca és la incompareixença de l’independentisme, que, com que està desaparegut des del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, ni hi és ni se l’espera i, en conseqüència, no cal fer gaires elucubracions sobre quin paper ha de jugar respecte del capteniment de Pedro Sánchez. Una altra cosa és que els partits processistes vulguin fer servir l’excusa de la guerra per fer veure que la relació amb el líder del PSOE trontolla, però que vagin amb compte perquè els pocs catalans que encara els fan confiança i que cada cop són menys també comencen a estar farts que els prenguin el pèl justament amb l’excusa de la guerra.