De totes les frases cèlebres que va regalar-nos el procés (caldria fer una antologia de consignes com ara "ni un paper a terra", "no els regalem la foto que volen" i etcètera) sobresortí sovint l’aparentment nefasta predicció "Europa no ho permetrà". Com sempre passa amb els versets xarons i amb les pàtries com la nostra, on els poetes tenen carta blanca per entabanar-nos, hom no sabia exactament a què s’apel·lava citant el Vell Continent ni tampoc què era allò que podria o no tolerar. En qualsevol cas, tendíem a pensar que la gent del nord enllà no veuria amb bons ulls qualsevol acte de violència física de l’Estat contra el poble català, la qual cosa fou desmentida en les batusses de l’1-O, gojosament ignorades per la majoria dels líders europeus i també, cal recordar-ho sempre, per una sèrie de polítics que tingueren la joliua idea de promoure una llei d’amnistia que ha perdonat els mastegots de la bòfia espanyola.
Tot això és cert i sobradament conegut, però cal dir que el tòpic sobre el paper d’Europa com a dic de contenció de l’autoritarisme espanyol no és únicament un wishful thinking; de fet, paga la pena recuperar-lo arran de la recentíssima decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea d’avalar la inclusió de la llei d’amnistia a l’esperit legal dels vint-i-set. Aquesta és una decisió politicojurídica, i no ho dic pensant únicament en les seves conseqüències immediates o futures de cara al desgreuge amb reprimits i exiliats, sinó precisament perquè Pedro Sánchez no hauria tirat endavant l’indult general sense l’aquiescència (m’atreviria a dir que també la iniciativa política) de les autoritats europees. En el fons, per molt que la justícia continental tingui més set d’imparcialitat que la postfranquista, les togues només han reafirmat una llei que comptava amb ampli consens a les elits europees.
Fartes de no poder tancar la carpeta catalana i amb Puigdemont encara actiu com a agent lliure al Parlament Europeu, els capatassos del continent devien considerar que l’amnistia era l’instrument idoni per tornar a pacificar el nostre país en el marc del règim del 78. Val la pena parar-se en el procés anterior, perquè abans d’aquesta sentència no s’ha promogut cap doctrina judicial que condemni polítics o activistes catalans per impulsar un referèndum. Hem vist sentències (creatives) de sedició, terrorisme i d’altres galindaines, però cap text que penalitzi l’organització d’una votació, pel simple fet que ordir-la no implica cap infracció de la llei europea. Per això val la pena recordar també que l’amnistia, Vell Continent a banda, ha estat una llei netament catalana, fruit de l’interès d’uns líders per centrar-se en el seu alliberament personal i no pas en recalcar els actes legítims dels seus representats...
Més que no permetre alguna cosa, Europa ha tolerat que els mateixos actors que iniciaren el procés acabin d’enterrar-lo del tot
Europa potser no veié amb gaire bons ulls el procés, però certament no ha acabat de permetre el tancament judicial amb el qual Espanya tenia previst clausurar-lo, si més no poc després del 2017 i, goso insistir, va aprofitar la flexibilitat moral de Pedro Sánchez per impulsar una amnistia que no aniquilarà la set independentista. Això ho han recordat els principals afectats del tema, els líders catalans; però aquest és un discurs que els seus electors ens hem d’apropiar com a nostre. Perquè no acabar de tancar la ferida és un dret que ens hem guanyat nosaltres amb el nostre exercici de resistència, no pas ells a base de tones de renúncia. De fet, Europa ha avalat jurídicament l’amnistia perquè considera que la resolució del conflicte català ha consistit en un intercanvi de favors entre polítics; més que no permetre alguna cosa, ha tolerat que els mateixos actors que iniciaren el procés acabin d’enterrar-lo del tot.
Si encara filem més prim, Europa no va permetre la violència als carrers del país perquè la gran notícia de l’1-O no van ser les plantofades, sinó precisament la manca de coacció i el fet que es palesés que ni una policia colonial pot impedir que centenars de milers de ciutadans votin el que els plagui. Jo no sé què hauria passat si Catalunya hagués entrat al pistolerisme que molts vaticinaven (especialment, els sectors convergents que no volien fer realitat el referèndum), però dubto sincerament que els líders europeus s’ho haguessin mirat com una simple celebració futbolística amb batusses. En qualsevol cas, Europa ha permès un pacte entre polítics; ara caldrà recordar al continent que l’acord, segellat i avalat per la justícia, no té cap mena de transcendència política, pel fet que els catalans no només hem mort el règim del 78, sinó que també som prou forts per jubilar els amnistiats...
Aquesta és, entre d’altres i ara per ara, la nostra tasca històrica.