Thornton Beach. Parc Nacional de Daintree en Cairns. Queensland. Nord d’Austràlia. Un lloc remot. La zona és tan coneguda pels cocodrils que hi viuen, que diverses agències hi organitzen excursions en ferry. L’indret està ple d’indicacions que avisen del perill.

Diumenge passat. 2/4 d’11 de la nit. Dues dones que havien anat a fer la visita decideixen banyar-se. Saltant-se les recomanacions, els cartells, els avisos i el sentit comú. Resultat? Una de les turistes va ser atacada. No se n’ha sabut res més.

Per aquelles coses que de vegades té la vida, una notícia com aquesta ha arribat a mitjans de tot el món. Sobretot per l’opinió poc habitual que sobre el tema va oferir Warren Entsch, diputat de North Queensland al Parlament.

Entsch va dir que la tragèdia era evitable, però que la culpa no havia estat del cocodril sinó de la víctima. I, sense que la notícia aclareixi quina va ser la pregunta exacta que se li va fer, va afegir: “No es pot legislar en contra de l’estupidesa humana”.

Doncs miri, completament d’acord. Si t’avisen, si hi ha cartells, si saps que allò està ple de cocodrils i a la nit decideixes fer un banyet i un cocodril et fa servir com a menú del sopar, et fots. I cap llei ha d’emparar o justificar les imprudències dels descerebrats.

El cas m’ha recordat una escena vista fa uns anys en una platja. Bandera vermella. Un grup de gent pretén banyar-s’hi. Des de la seva posició, el socorrista usa repetidament el xiulet avisant-los que està prohibit perquè és molt perillós. El grup passa d’ell. El socorrista s’hi atansa. El grup se li encara, li diu que qui és ell per impedir-los el bany i l’insulta. El socorrista se’n va a trucar a la Guàrdia Civil (llavors no hi havia ni mòbils ni Mossos). Mentrestant, el grup (amb nens inclosos) aprofita per ficar-se a l’aigua. Passen 10 minuts i el socorrista, arriscant la seva vida i gràcies a l’ajut d’uns quants banyistes que també arrisquen la seva, aconsegueixen treure dos nens que acaben a l’hospital.

Reconeguem-ho, en aquests casos el cos et demana un rotund: “Miri, imbècil, ofegui’s molt, a veure si n’aprèn”. Sort que al final, el seny guanya l’estupidesa.

De vegades, però, el paternalisme de l'administració barrejat amb la mala consciència acaba premiant actituds com aquesta. És allò de l'“ai, pobret”, com si fóssim adolescents.

No només no es pot legislar en contra de l’estupidesa humana, com diu el diputat australià, sinó que no cal. Pel bé de la comunitat. I, sobretot, de la sensatesa.