No sé qui va decidir per primera vegada que l’estiu havia de semblar un anunci de colònia, però segur que no havia anat mai a collir pomes o a fer de manobre sota el sol de juliol. Cada any, quan arriba aquesta època, m’adono que les il·lusions que ens fem nosaltres mateixos són sempre més poderoses que la realitat, i la televisió m'ho recorda. Potser és per això, també, que és només a l’estiu quan els diaris s’atreveixen a publicar més peces atemporals que no pas teletips que caducaran d’aquí a dos dies. El problema és que allò que podria considerar-se periodisme literari, desgraciadament, s’acaba batejant com a ‘contingut refrescant’, com si parlar d’uns calamars a la romana amb una cervesa davant del mar fos una cosa menor, més pròpia de qui llegeix com si llepés un Calippo que no pas de qui troba l’elixir contra la canícula en els paràgrafs que Josep M. de Sagarra va escriure a L’aperitiu.

Per si no t’ha quedat clar fins ara, estimat lector, aquest article no parlarà de Santos Cerdán, ni tampoc que el seu advocat sigui l’home que surt darrere de Puigdemont el dia de la declaració del 27-S de 2017, ni lògicament del fet que a Salvador Illa li faci quasi vergonya dir que se sent espanyol en una entrevista a 3Cat. No parlarà de res de tot això, perquè tot això passarà i serà paper mullat d’aquí a uns dies, però els genolls pelats després d’una tarda amb bicicleta, l’olor de crema solar sobre la pell i les bombolles de la gasosa esclatant dins el got de vi negre del meu avi són, avui, l’única cosa que m’interessa del món. Perquè si estimem l’estiu, malgrat la calor infernal, la suor enganxifosa a totes hores o les mosques tocant el voraviu, és precisament perquè cada juny ens regala l’esperança d’evadir-nos del món i tornar a provar de viure, ni que sigui des de la nostàlgia, la vida que nosaltres mateixos somiem viure. Per això escric, avui, igual com apuntava als catorze anys en aquell quadernet d’estiu frases que no sé si són poema o record.

Fa un mes el meu amic i mestre Miquel Bonet, mentre esmorzàvem una sípia amb pèsols meravellosa a La Bodegueta del Fènix de Vila-seca, em va dir amb aquell seu to murri que últimament em llegia avorrit perquè només parlava de literatura. Com a reacció, els últims quatre divendres m’he dedicat a escriure sobre allò que m’avorreix infinitament a mi: la inòpia comunicativa de l’independentisme, la desorientació dels mitjans d’informació per connectar amb els joves, el col·lapse demogràfic del país o la necessitat d’entendre la llengua catalana com una finestra que obre portes, i no com una tanca que barra el pas. Per desgràcia, en quatre setmanes hi ha hagut més gent comentant-me l’article per privat que en tot l’any 2023, 2024 i 2025 junts, em penso, però un cop ja he buidat el pap i he cunyadejat dient allò que penso, l’únic que vull en aquest últim article del curs és tornar a allò que m’entesta a escriure: crear, aquí a dins, un búnquer contra l’avorrida linealitat del bombardeig de cada dia a dia. Perquè fins i tot amb la seva olor agra del metro a les sis de la tarda, l'estiu és una barricada.

Sí, ser hiperbòlic és la meva manera de ser mediterrani, no me n'amago, per això m’interessa més un article sobre el fet de prendre la fresca al carrer que no pas sobre no sé quins discs durs de José Luis Ábalos. És impossible, doncs, no escriure una columna poètica en un moment de l’any en què a les set del matí ja és de dia i fa menys mandra aixecar-se, ja que ‘corre l’airet’ i als carrers encara no hi ha guiris. L’estiu és la il·lusió que nosaltres mateixos creem dins una realitat tan fugaç com el gel desfet d’un bíter, però la gràcia és que, precisament, estiu rere estiu no perdem mai la certesa que en aquell glaçó hi sura tot allò que pot arribar a ser perfecte: les migdiades amb el Tour de fons, les samarretes de color blanc que ens fan caminar amb l’elegància d’un tenista o la troballa d’una cala solitària on sembla que encara ningú no ha fet cap foto d’Instagram amb la localització inserida.

Ara que els que han deprimit el país comencen a adonar-se que sobren i els que estem vacunats contra els desencisos som cada dia més, abraçar l’idealisme inherent de l’estiu pot semblar ridícul o infantil, però és més necessari que mai. En el fons, ens recorda que hi ha una part de nosaltres que necessita tenir per horitzó una versió millor i més alegre del que som. Per alguna raó l’estiu és l’única època de l’any en què els propòsits s’acaben complint, ja sigui llegir-se La muntanya màgica de Thomas Mann, fer esport cada dia o senzillament no tenir por de viure les mateixes aventures que quan anàvem de colònies a L’estiu és teu, però ara pagant-ho tot amb la VISA de la nostra butxaca. A l’estiu tot és possible, per això avui m’acomiado, desitjant retrobar-nos al setembre. Si ho fem, espero poder-te parafrasejar aquell poema del Manuel Forcano que es diu Carta, però canviant-ne el final. Hi imaginaré l’últim article d’adéu, que ni jo he escrit parlant de l’enèsima fotesa de l’actualitat ni tu, estimat lector, hauries acabat de llegir. Creu-me: la tinta que els dos ens hem estalviat la gasto només per dir-te que fa sol, que fa calor i que res no refresca prou, però que l’estiu és com no equivocar-se.