El pitjor de saber que el Tribunal Suprem ha decidit que el MNAC ha de tornar les obres d’art de Sixena no és la notícia en si, sinó la reacció a ella: quatre tuits solemnes, declaracions innòcues del Molt Honorable i qui dia passa, any empeny. L’enèsim “bla, bla, bla”, que deia Jep Gambardella. Un altre capítol, en definitiva, en el serial de l’espoli patrimonial, identitari i espiritual que Catalunya pateix des de temps immemorials, però que del 2019 cap aquí està assolint cotes mai vistes des de 1939. Sixena és una més, però desgraciadament també és una ocasió més per constatar que a una sèrie de catalans, especialment d’entre vint i quaranta anys, no ens importa. O, si més no, no ens importa prou.

Per què? Doncs potser perquè som la generació del scroll. Ens llevem, obrim Instagram, passem per Twitter, fem un tomb per TikTok i a les nou del matí ja hem vist tres massacres, dues injustícies socials, una catàstrofe climàtica, un mem del Morgan Freeman i un tuit del president del Parlament parlant pomposament del partit d’una selecció, la catalana, que només existeix dins el PowerPoint de la Federació. El cas de Sixena és només un ítem més en aquest bufet lliure de mitges tintes, paraules buides sense conseqüències i indignacions digitals, em penso.

Ahir al matí, al grup de WhatsApp dels col·legues —gent amb carrera, amb bon cor i amb la sensibilitat nacional de qui va defensar una escola el Primer d’Octubre— vaig gosar preguntar: "Heu vist això de Sixena?". La resposta va ser el silenci. Una reacció d’un amb l’emoticona d’una tifa de gos, o un altre que va limitar-se a escriure “Puta Espanya, joder” com qui diu “bon dia”. Cap altre comentari. Cap pregunta. Cap enllaç. Cap indignació real, perquè aquesta és la nostra guerra emocional: la indiferència de la sobreinformació.

No és que no ens importi Sixena, sinó que potser el que no suportem és el discurs de Sixena. És a dir, el de “ai, pobres de nosaltres, ens tornen a fotre”, sempre amb el to solemne dels tertulians empolainats que tot ho saben i que aviat, a aquest pas, s’acabaran extingint igual que els quioscos. El problema no és Sixena, sinó com ens venen Sixena: amb titulars greus, articles d’opinió dramàtics i crides a fer l'enèsima cadena humana per part de jubilats amb armilla folrada. Dol assumir-ho, ho sé, però és així: ens sona a 2014, a torxes enceses i a nicknames amb un tram de la Via Catalana. I sincerament, ja no tenim bateria per gastar energies amb tot allò d'aleshores, sinó més aviat per invertir-les en tot allò que ha de venir.

El nostre centre de gravetat ha canviat, perquè el món i el país han canviat. Alguns mitjans catalans, però, encara viuen en la fantasia que l’actualitat és el centre del nostre univers, per molt que molts de nosaltres, millennials decrèpits, provem d’alertar que això no va així. Per molt que els de sota, els centennials, ho demostrin cada dia. Ens importa la llengua? Sí, molt, però volem que algú ens expliqui com protegir-la, fomentar-la i divulgar-la sense semblar tot el sant dia un personatge d’Els pastorets. Ens preocupa el patrimoni artístic? També, però potser ens motivaria més si ho llegíssim en un fil de Twitter o una bateria d’stories d'algun youtuber amb gràcia explicant coses, ja que només hi ha una cosa més patètica que no destinar recursos ni creativitat a la divulgació de l'art: parlar-ne a la premsa només quan toca fer el ploricó.

Passa en tots els àmbits, i cansa. Suposo que per això també diuen que no ens interessa la política, malgrat que sigui mentida. Ens interessa saber per què no podem pagar un lloguer sense vendre un ronyó. Ens interessa saber per què el català s’ensorra a l’escola mentre la conselleria penja banners de “Fem-ho en català” amb somriures trets d'un banc d'imatges. Ens interessa saber per què Catalunya, que sempre ha dit que és una nació d’artistes, no sap fer un relat decent del seu art robat. Però estem cansats. Cansats de veure sempre els mateixos, dient el mateix i amb el mateix to. Per això preferim una entrevista de Marc Casadó a La Sotana abans que veure’l a Esport3 envoltat de logos oficials i responent preguntes insípides. Per això Sixena ens rellisca: no per manca d’amor al país, sinó per excés de déjà vu.

Potser el drama és que ja no sabem si estem vivint una tragèdia nacional o una comèdia involuntària. Potser ja estem cansats de patir per Catalunya, per això en fem mems: perquè la ironia és la cuirassa del dol, però l'humor també pot ser una bona arma pel coratge. La postironia nacional deu ser això, ben mirat: saber que t’estan robant i no fer res, però riure mentre passa, ja que els que poden fer-hi alguna cosa han decidit no acceptar el dol i viure encallats en una fase ja morta. I sí, potser és trist que el cas de Sixena ja no encengui res més que una piulada amb quatre likes, però encara seria més trist seguir fent veure que ens indigna i ignorar que, en realitat, l'única cosa que ens importa a molts és trobar-nos algú que ens parli del que passa al món, i evidentment al país, de manera genuïna, sense complexos i sense tabús. Obrir els ulls és vital, ens agradi o no, ja que ja s'ha vist què passa quan els que tenim el país al cap desconnectem del país: que ens l'espolien a la cara i ningú diu res.