Un dia, potser demà o demà passat, algun dels vostres fills es despenjarà de la conversa a mig sopar, us comentarà que 'porta bastant bé la sele’ i us confessarà que encara no sap quina carrera fer l’any que ve. Apartareu durant un segon la mirada del mòbil, on haureu contestat l’enèsim WhatsApp absurd, i la vostra criatura, a qui sempre heu prohibit fer servir el telèfon a taula, us dirà que s’està plantejant matricular-se a Filologia Catalana. Com que la jovenalla de disset anys no té per costum entrar a la web d’ElNacional.cat i llegir articles com aquests, però vosaltres sí, segons em consta, he decidit dir-vos de part meva el que els heu de respondre: “guai, és la millor decisió que podies prendre!”.

És important dir-ho així, creieu-me. Res de “endavant les atxes”, “perfecte, la república catalana algun dia t’ho agrairà” o qualsevol frase feta o metàfora d’aquestes que puguin semblar un tuit de l’ANC. Tampoc res de “súper, ho petaràs” o “t’enxixarà molt, et cundeix”, si us plau. És important que em feu cas, creieu-me. Quan algú jove l’any 2025 es planteja la possibilitat d’estudiar Filologia Catalana, tant cal evitar les reaccions lauraborrasistes com les reaccions criptobrosistes, però sobretot el que està prohibit és que reaccioneu dient-li “vols dir?”. No, això no ho podeu pronunciar, i menys vosaltres que calceu vambes Munich, que encara teniu el tram de la mani de la Diada del 2016 al nickname de Twitter i que sentiu en entrar en un BonPreu Esclat el maternal i inexplicable confort d’una placenta.

Digueu-li “guai”, o com a molt “de conya”, però quedeu-vos aquí i limiteu-vos a dir que vosaltres, els seus pares, li pagareu com a mínim la primera matrícula. Ho fareu, malgrat que després, quan aneu a dormir i comenteu amb la parella l’última notícia d’EnBlau mentre feu scroll a Twitter, confesseu que us fa por que la carrera no li serveixi de res, o que no trobi feina, o que al segle XXI el que és important és saber-ne de màrqueting, o de noves tecnologies, o de coses que et permetin signar els correus electrònics amb un càrrec escrit en anglès que fa molta patxoca a LinkedIn. Com que sé que aquesta por us assetjarà, perquè sou catalans i com a tal sou d’amagar el cap sota l’ala de bell antuvi, us demano que no patiu: si a casa us diuen que volen estudiar Filologia Catalana, hi ha un 99% de possibilitats que d’aquí a cinc anys sigueu pares d’algú amb una molt bona feina.

Si voleu, per calmar-vos, em vesteixo de comercial i us recordo que un filòleg tant pot fer de professor de català com de corrector, editor, guionista, publicista, gestor cultural, periodista i, és clar, també lògicament polemista que foti el crit al cel, per exemple, a favor del femení genèric i del mal ús d’aquest mateix en el paràgraf que acabes de llegir. Si em trec la camisa i l’americana de venedor de fum i encenc la pipa de poeta sensible, però, deixeu-me dir-vos que la vostra canalla no només tindrà feina, sinó que la seva feina millorarà aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria en el qual vivim, tan desorientada: perquè de professors, correctors, editors, novel·listes, guionistes o publicistes n’hi ha molts, però que facin classes, editin llibres, escriguin sèries, anuncis o vídeos de TikTok amb un marc mental nacional, desgraciadament, n’hi ha pocs. No és el mercat qui busca filòlegs, doncs: és el país qui els necessita.

Mireu, conèixer l'enginyeria interna de les paraules i estudiar-ne l'arquitectura externa que són capaces de crear és l'arma més poderosa del món, ja que el llenguatge és una forma de modelar la realitat. Estudiar filologia etimològicament vol dir 'estimar les paraules', sí, però estudiar Filologia Catalana significa estimar les paraules d'una llengua molt particular i d'una literatura que és la columna vertebral d'una nació. Per això us dic que no patiu: ara que els partits polítics, les entitats civils i TV3 semblen haver perdut la brúixola i no saber cap a on anar, ens calen més que mai persones que hagin après a la universitat una cosa important: la llengua i les arrels -que són el mateix- marquen sempre el camí.

En el fons, us ho ben prometo, en els processos fonològics hi ha l’arbre genealògic d’allò que parlem, igual com en els versos de Verdaguer, les històries de Víctor Català o les etimologies de Joan Coromines hi ha els ressons dels nostres avantpassats. La nostra llengua és l’últim refugi d’allò que som, sí, i heu de saber que algú haurà de custodiar-la bé quan ja no quedin ni pancartes i quan els altaveus prefereixin sintonitzar, com sempre, altres mons. Que la vostra criatura vulgui ser filòloga o filòleg, doncs, no vol dir que s’hagi perdut: vol dir que vol aprendre a llegir el mapa per trobar, de nou, cap a on cal anar.