Vet aquí que hi havia una vegada, ara fa divuit anys, un català que es va emprenyar. Era un d’aquells ciutadans que durant dècades havia votat Pujol a Catalunya i Felipe a Espanya, sense problemes, amb la naturalitat de qui celebra els gols de la selecció espanyola i s’emociona amb l’Onze de Setembre. Un dia, però, se li va acabar la paciència: li havien promès un Estatut que no va arribar mai, una prosperitat que es va ensorrar amb la crisi del 2008 i un respecte institucional que es va convertir en menyspreu. Va veure que l’Estat el tractava com si fos la sogra del cunyat, i va dir prou.
Avui aquell català emprenyat ja està jubilat. Té la hipoteca pagada, una pensió que li arriba per fer un viatget amb l’Imserso i un mocador groc que treu del calaix quan hi ha convocatòria de l’ANC. La vella emprenyamenta ja no crema, però la seva mala llet va gestar una cosa nova: l’hereu del català emprenyat, un ciutadà que és igual que el seu progenitor, però amb menys esperança i més raons, encara, per viure cremat.
Aquest hereu no va a la mani de la Diada, però s’emprenya cada matí quan veu que és més fàcil anar de Barcelona a Oslo en vol de baix cost que de Manresa a Vilanova i la Geltrú amb transport públic. Que li parlin de l'ampliació de l'aeroport del Prat el posa molt nerviós, ja que condueix un cotxe de segona mà amb etiqueta groga i no pot entrar a la capital del país on viu per tal d'evitar les emissions de CO2. Les mateixes que emeten, justament, els creuers que cada dia atraquen al nou litoral, força remodelat després de la Copa Amèrica.
Ho veu cada dia per la finestra de l’oficina, ja que l’hereu del català emprenyat va estudiar una carrera, després un postgrau i ara treballa en una empresa amb nom en anglès al hub tecnològic del Poblenou. Es lleva a les sis perquè no viu a Barcelona, sinó a quaranta quilòmetres de la ciutat, allà on el lloguer no li exigeix vendre un ronyó al mercat negre. Per arribar a la feina sovint ha de fer un viatge tercermundista entre trens aturats, autobusos que no arriben i transbordaments surrealistes. La seva vida no és una pel·lícula d'aventures, però, sinó més aviat de terror: cobra menys que el seu pare el 2007, però amb la petita diferència que ara una cervesa al bar de la plaça costa més del doble que aleshores.
L’hereu està fart de veure com li venen la moto del país sostenible, just i avançat, sobretot si després vol portar la filla a l’escola bressol pública i es troba que no hi ha places. Quan va a urgències, té temps de llegir-se mitja Obra Completa de Josep Pla a la sala d'espera. I quan ha de fer un tràmit burocràtic, directament té la sensació que una càmera oculta l’està gravant i que algun dia serà el protagonista d’un programet televisiu anomenat El repte: sobreviure sense perdre els nervis a Trànsit, Justícia o l’Agència Tributària.
A diferència del seu pare, l’hereu del català emprenyat no espera res de ningú i només té el consol de la ironia. No creu en el partit que governa, ni en el de l'oposició, ni en els que han governat durant catorze anys a la Generalitat. Tampoc en els que només s'acontenten renovant el logo. Més que parlar amb abstraccions, dels polítics l'hereu n'espera concrecions. No en el sentit de demanar un nou Estatut, ni lògicament un 'finançament singular', ja que el nou català emprenyat és molt més descregut que tot això: demana no tenir la sensació que viu en un país on es valora més a qui està de pas que no pas a qui voldria construir-hi una vida digna.
Els seus amics pensen gairebé el mateix. La immensa majoria són abstencionistes; d'altres, malgrat ser gent que se sap de memòria les lletres d’Inadaptats o de Zoo, ara diuen que votaran a partits ultra. No perquè siguin fatxes, sinó perquè estan cremats i es passen el dia amb la tabarra de si el veí del pis ocupat, si el soroll o si la sensació que ningú governa. Ell no hi està d’acord, però els escolta i s’adona que aquesta emprenyamenta no és només una bajanada emocional, sinó que és estructural i, sobretot, transversal. Tant, de fet, que l’hereu del català emprenyat ja no porta barretina ni es diu Jordi o Consuelo.
Ara també es diu Mohamed, Xiomara o Kevin. Malgrat que ningú no sembli veure-ho, s'ha ampliat la base del desencís i ara ja no estan emprenyats només els fills dels catalans emprenyats d’abans, sinó també els que van néixer aquí però no tenen cap avi del Berguedà. Els que viuen a Capellades o Montblanc, però també a Salt o Santa Coloma de Gramenet. Els que treballen, paguen impostos i estan fins al capdamunt de viure en un racó de món on tot s'aguanta amb pinces, ja que estar emprenyat no és una identitat política: és ja una condició vital com a ciutadà.
L’hereu del català emprenyat, doncs, potser és qui manté el català amb dents i ungles, però també qui només el parla si li parlen primer. Potser és algú que només mira TV3, però també algú que pensa que “3Cat” és una raça de gat. Potser és algú que té claríssim que per deixar d’estar empipats l’única solució és desempipar-se del tot i tocar el dos, però també algú que encara no és conscient que el país on vol viure, amb trens, escoles, metges, pressupostos dignes i governants que no et prenguin per idiota, només pot existir deixant de viure en una delegació de la Moncloa amb accent del Vallès. És a dir, en un país nou.
Per això, doncs, l’hereu del català emprenyat no és només un hereu: és una gestació. Porta a dins una frustració que fermenta, ja que «emprenyar» ve de prenyar: el pare va deixar la llavor, però el fill la farà créixer, fins i tot sense voler. I quan esclati, més que una queixa, serà un crit que dirà: prou. No pas per separar-se, ni per estimar més o menys una bandera, però, sinó perquè viure dignament no hauria de ser una utopia. I perquè Catalunya no pot ser només el lloc on vas néixer, sinó el lloc on puguis viure sense emprenyar-te cada dia.