“Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca”
Lc 6,45
Si els records d'infància són aquesta pàtria a la qual no renunciem mai a tornar, a la meva n'hi ha uns quants de sol i pins, d'esquena cremada i migdiada obligatòria, de xarxes al capvespre amb reflexos d'escata saltant sobre la platja i la meva pena pensant en la paella. Records d'una Costa Brava que ja viu a la memòria i de la qual tinc gravat fins i tot el fet desagradablement cert que a l'hotelet en què passàvem el juliol només hi havia "llet d'ampolla", que per a mi és com rememorar la nàusea, ja que aquell llarg procés d'esterilització a 120° la deixava incomestible en termes organolèptics. Els meus estius catalans.
Me n'ha vingut al cap el record, enyorat i gaudit, en adonar-me que la canícula ha debutat en aquesta ocasió omplint-nos l'actualitat de temes i qüestions que auguren un agost molt català. Ja sigui per la baralla de Sixena, la metamorfosi d'Illa, l'explosiva entrevista de Boye o la burra donant voltes sobre cupos que segurament no arribaran. L'estiu català.
No s'han quantificat els desmais que es van produir en molts rancis madrilenys en acudir al quiosc diumenge i trobar-se amb l'advocat de Puigdemont regnant a la portada d'un diari proximíssim al Partit Popular
No s'han quantificat els desmais que es van produir en molts rancis madrilenys en acudir al quiosc diumenge i trobar-se amb l'advocat de Puigdemont regnant a la portada d'un diari proximíssim al Partit Popular. N'hi va haver algun que va plegar el diari i s'hi va ventar abans d'atrevir-se a desplegar els fulls. I no es pot negar que Gonzalo Boye, un home de trajectòria clarament progressista, es posicionava al lloc on molts progressistes estan arribant: que això de Sánchez és insuportable, que això no és governar, que en una democràcia pot i s'ha de donar l'alternança i que el millor que pot passar és que el PP no necessiti governar amb Vox. Res que no diguin moltes persones decebudes i aclaparades pel deteriorament institucional i democràtic afavorit per l'actual govern i capaces de veure l'exercici estèril de mantenir-te al poder quan no pots implementar la teva acció de govern.
El primer a intentar-ho fou Rufián amb la seva estranya proposta que, és clar, no té ni el més petit futur. Va servir per a un parell de xerrades i tres articles però es va extingir quan tothom se'n va anar a sota del para-sol, suposo que líder d'ERC inclòs, més que res perquè es va llançar al relat eròtic-estiuenc, tant que l'altre militant del gènere, Esteban González-Pons, l'hi va aplaudir d'allò més.
El cas és que immediatament, massa ràpid per a la calor que fa, van saltar els gola profunda populars per explicar que la inesperada entrevista —per l'entrevistat i pel mitjà— només podia respondre a una estratègia per pressionar Pedro Sánchez "i poder-li treure més coses". La secció 'no baixo del burro' del PP ha estat capaç de plantejar tota mena d'explicacions alternatives, però no n'han verbalitzat la principal perquè els horroritza. El mateix passa als socialistes catalans, que per via dels mitjans que els són còmodes han afirmat que l'entrevista és un intent de Boye per fer-se el simpàtic als jutges del Tribunal Suprem que poden haver de veure la seva causa "sabent que ells volen que governi el PP". Tot menys aplicar la navalla d'Ockham, és a dir, assumir que l'explicació més senzilla és la més plausible i que, si el diari del català Grupo Planeta, amb el seu director català, provoca un escàndol i atorga el privilegi de portada a l'advocat de Puigdemont, només pot ser perquè volen visualitzar exactament això. Quan Boye contesta que si hi ha contactes entre Junts i el PP és millor que no se sàpiga i així ho diu, és que potser ha arribat el moment d'anar preparant l'audiència per a quan surtin a la llum.
L'endemà va ser el moment de Salvador. Això que el PSC hagi agafat la bandera de l'Espanya ens roba per convertir-la en Madrid ens roba resultaria fins i tot graciós si no sonés molt a oportunisme. Més que res perquè mai van dir-ne res al respecte, més aviat ho ridiculitzaven, abans que els toqués pactar amb els partits indepes. Això ens porta de nou a les tertúlies el tema de l'esmunyedís cupo català, del qual no sabem ni el com ni el quan ni gairebé res, la qual cosa dificulta enormement prendre una posició. A Montero i a Illa els sembla el millor del millor, tot i que sense ERC mai no ho haurien dit; als de Junts els sembla insuficient, i a la resta de l'Estat l'esmolador esmola ganivets. Els confesso estar passant per sobre en aquest assumpte, més que res perquè estic convençuda que no hi ha manera que surti o, per dir-ho així, hi ha massa opcions que no pugui ser. A què agitar-se amb la calor que fa? Si fins i tot l'Illa se'n va al palauet de La Mareta i canvia la Costa Brava per les planes volcàniques de Lanzarote. Aquesta reincident invitació estiuenca només pot significar el que sembla: Pere, tu ets pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església, que va dir el Salvador però exactament a la inversa.
Això de Sixena està calant menys a les agendes. Passat l'ardor guerrer per portar a Espanya el que Catalunya havia pres, els de les banderetes són a Sotogrande i han canviat les pintures de guerra pel bronzejador de marca. A mi em sembla que, amb sentència i sense sentència, el més important és la conservació de les pintures. Crec que hi ha d'haver tècnics prou imparcials per deixar de banda les qüestions polítiques i determinar si l'execució de la sentència és impossible per danys previsibles en un patrimoni que és de tots. Si és així, que no es toqui. Ja ho va fer aquest govern amb la Dama d'Elx, que continuarà al Museu Arqueològic Nacional en comptes d'en el lloc on va ser trobada per assegurar-ne la conservació. He de reconèixer que no soc molt partidària del trasbals aquest de tornar les coses perquè el fet que estiguin en un altre lloc també és part de la història.
Els deixo que estiuegin i, si és a la Costa Brava, tot això que els envejo. Tant de bo pogués tornar a tenir sis anys almenys per una estoneta. Mentrestant, continuarem sostenint el gran debat durant l'estiu. Un debat molt català, com els dic. Tot i que res impedeix que ben aviat passi a ser molt canari. Allà s'hi estan reacomodant tots ells, inclòs el misteriós Zapatero, l'home que queda al càrrec de Puigdemont.