"Els seré franc: Estic fins als collons de tots nosaltres!". Al cap de pocs dies, Estanislao Figueras, president de la Primera República, va dimitir, va agafar un tren i va marxar a París sense previ avís. Governar Espanya mai no va ser fàcil. Ja saben que en aquest país això de la inestabilitat, les crisis institucionals, les intrigues, els problemes territorials i la febre pel federalisme sempre van formar part del paisatge, encara que ens semblin assumptes propis d'aquest temps.

 

Res d'això. Aquí continuem com si no haguessin passat els segles i no haguéssim après de la història. Ni els uns ni els altres.

L'agost segueix el seu curs i continuem amb el nyic-nyic mentre el Govern i la Generalitat continua jugant al gat i la rata. No es parla de cap altra cosa.

 

A falta d'un nou serial sobre Gibraltar, l'estiu de 2017 comença el seu compte enrere sense haver tingut més cançó d'estiu que la bachata catalana. Tant fingir amb el 155 de la CE, i ara és el PP el que es fa enrere per "raons temporals i jurídiques". No sap Rajoy la munició que ha proporcionat als qui des del seu propi partit ja el van acusar de pusil·lànime davant del 9-N!

 

Això a Madrid, però a Catalunya, igual. Ja van ena intents de tramitació de la Llei del referèndum, arriba el dia i es torna a ajornar. Mentrestant, que si escombren, que si esborren... Mai el separatisme no va ser tan entretingut ni tan mal avingut. Si a més d'un ex-molt honorable li diuen fa anys que les CUP marcarien el pas de Catalunya, hauria emulat Figueras, segur.

 

Ara, l'independentisme torna a la casella de sortida. Així que una altra vegada l'elucubració: que si la llei per a la desconnexió s'aprovarà dimarts vinent en una nova reunió de la Mesa del Parlament, que si anirà a un ple el 6 de setembre, que en tot cas abans de la Diada...

L'11 de setembre és a la cantonada. L'amenaça es farà realitat, l'independentisme haurà de retratar-se i el govern espanyol, decidir si respon amb fermesa però amb proporcionalitat, o sense miraments

Aprofitin el sol i els últims passejos per la platja que l'11 de setembre és a la cantonada i ja no hi haurà marxa enrere. L'amenaça es farà realitat, l'independentisme haurà de retratar-se i el Govern, decidir si respon amb fermesa però amb proporcionalitat o si actua sense miraments ni complexos, com reclamen els hooligans de l'aznarisme. Aleshores no hi haurà espanyol que no hagi dit allò de: "Estic fins als collons de tots nosaltres!".

 

Dialoguin i resolguin ara! Continuar fent voltes a la roda no porta a més que a l'avorriment i a la successió de pensades estiuenques com les de l'alcalde de Sabadell, que no deu tenir més ocupació que la de perseguir figures històriques i culturals per eliminar tota reminiscència castellana o espanyola.

 

Un exercici d'estupidesa només comparable en aquest agost febril a la idiotesa d'un socialista que aspira a la secretaria general del socialisme madrileny i que ha dit que en un estat plurinacional, Madrid seria també una nació. Només faltava això! Eren pocs... i va arribar un tal Franco —que així es diu— també a embolicar la troca.