Els periodistes van preguntar un dia a Kennedy si llegia molts diaris, i va contestar que li era incòmode llegir notes poc encoratjadores, però que la premsa era una "arma impagable per a la seva presidència perquè li permetia controlar el que succeïa en el seu propi govern. "Així m'assabento de moltes més coses", va afegir. Kennedy va ser també el primer president que va recórrer amb èxit a la televisió per comunicar-se amb els nord-americans. La seva primera roda de premsa va ser vista a la televisió per més de 65 milions d'espectadors.
Dos dies abans d'abandonar la Casa Blanca, Barack Obama, per la seva part, va oferir la seva última roda de premsa, que faria la número 165 dels seus vuit anys de mandat.
I molt abans que Trump declarés la premsa com el pitjor enemic del poble americà, ja Nixon va fer el mateix, no en públic, sinó durant una conversa telefònica amb Henry Kissinger.
Kennedy-Nixon i Obama-Trump són dos exemples de la cara i la creu de la complicada relació entre els presidents americans i la premsa en un país, on a diferència del nostre, els periodistes no han retrocedit ni un mil·límetre en favor dels polítics en l'espai que els correspon en una democràcia que es vanti de ser-ho.
A Espanya, com en els EUA, hi ha hagut de tot, però mai un cap de govern que hagi sortit de La Moncloa sense queixar-se amargament del paper exercit pels mitjans de comunicació durant els seus mandats.
La relació amor-odi entre presidents i mitjans ha estat un clàssic en la nostra democràcia
Si Felipe González carregava de tant en tant amb virulència contra l'Abc veritable i El Mundo, Aznar presumia d'haver guanyat les eleccions sense haver concedit una sola entrevista al grup Prisa i Rajoy s'enorgullia d'haver arribat al poder malgrat una premsa que menyspreava. De tots, va ser potser Zapatero, amb els seus pros i els seus contres, el que millor va entendre la funció crítica del periodisme, el que va tenir més encaix per a la crítica vingués d'on vingués i el que més respecte va mostrar per la feina dels periodistes. Més enllà d'ell, la relació amor-odi entre presidents i mitjans ha estat un clàssic en la nostra democràcia.
Encara que com a cap de l'oposició no va viure precisament una lluna de mel amb els mitjans, el comptador de Pedro Sánchez com a president de govern espanyol respecte a aquest capítol està a zero. Un parell de compareixences amb límit de preguntes fora d'Espanya, una entrevista a la televisió pública, una fugaç conversa al pati del Congrés, una trobada a La Moncloa amb els corresponsals estrangers aclamada convenientment en els seus perfils de Twitter i Instagram... i ni una roda de premsa en 40 dies.
L'espai mediàtic del nou govern l'han ocupat ara per ara els ministres, coordinats per una Secretaria d'Estat de Comunicació encara en un procés d'aterratge. Però formi part o no d'una meditada estratègia, que Sánchez no s'hagi sotmès encara en 40 dies a una compareixença pública amb preguntes dels periodistes per explicar els seus objectius de govern és un símptoma, a més d'un pèssim ritme per sumar les 165 que va protagonitzar Obama en els seus vuit anys com a president dels EUA. I que hagi mantingut abans una trobada amb els corresponsals estrangers que amb els cronistes nacionals, una evidència d'on són les seves prioritats al tauler polític.