Xavier García Albiol va allargar el seu gadgetobraç, mòbil en mà. Lo selfie estava a punt. A l'enquadrament, del PP també hi havia Dolors Montserrat (l'eurodiputada abanderada contra el català), Enric Millo, qui fou delegat del govern espanyol a Catalunya (aquell que tenia temor del Fairy com a arma de destrucció massiva) i Andrea Levy (ja exdiputada, per sort), la que mastegava xiclet barroerament a la seua butaca del Parlament, amb actitud desmenjada i arrogant.
Al bell mig d'esta jungla dretana, sobresortien dos membres del PSC: en primer terme un somrient Miquel Iceta, que ara passeja el seu cinisme a París en una jubilació daurada a la Unesco, i una mica més endarrere, com si no hi fos però sí, s'hi veia un ensopit Salvador Illa, que llavors encara no era ministre de Sanitat, ni cap de files del seu partit al nostre país, aquell que ell anomena comunitat i que pronuncia Cataünya. Corria l'any 2017 i el club del 155 estava ben cofoi. L'anticatalanisme és la pega que més unix.
I tot això passava a Barcelona, en una concentració per la unitat d'Espanya convocada per Societat Civil Catalana, aquella plataforma d'ultradreta que va triar un nom que no la definix gens, com passa amb Manos Limpias, que de net no en tenen res. En això són experts, esta gentola: apropiar-se de mots i expressions que mos pertanyen a tots o que signifiquen lo contrari del que realment són, per confondre el personal. També va succeir amb Ciutadans que, usant esta paraula com a marca, sembla que només siguen ells los relatius o pertanyents a una terra. Afortunadament, los hi queda poc.
Hi va haver complicitats feridores: Pablo Iglesias afirmant que l'independentisme havia despertat lo feixisme o Mònica Oltra mofant-se de l'exili del president Puigdemont, en referència als 'dinarots' que es feia pel món
D'aleshores ençà, a mesura que s'ha anat obrint la capsa de Pandora de tota esta persecució politicojudicial contra l'independentisme català, molts s'hi han volgut sumar, apuntant-se al carro de la ignomínia. Sí, dic infàmia perquè un pot no ser independentista però la lluita subterrània de l'Estat contra el sobiranisme ha sigut antidemocràtica. I sí, dic roïnesa perquè hi ha hagut actors secundaris que, podent-se'n desmarcar, van ajudar a ficar el dit a l'ull, sense calcular que un dia els ulls los hi traurien a ells. I avui, a misses dites, alguns progressistes se'n comencen a adonar o, si més no, fan vore que baixen de la figuera i ara tot són plors. I després tot seran presses. I abans la guerra bruta no existia.
Podíem mig esperar atacs ferotges i fora de la llei per part de la fauna de partits, institucions i mitjans pseudofranquistes i els seus hereus i succedanis. Menys previsible va ser la feridora complicitat de suposats sectors d'esquerra (tu també, Brutus?) que ara ploren pel fangar que van contribuir a pastar i en lo qual s'han quedat estacats. Pablo Iglesias, lo desembre de 2017, va dir que l'independentisme havia despertat lo fantasma del feixisme (clar, culpa nostra). Pedro Sánchez, lo setembre de 2019, en ple debat electoral, va titllar el 130è president de la Generalitat de fugat i es va comprometre a portar-lo a Espanya perquè rendís comptes amb la justícia (ara és ell qui s'amaga d'esta suposada justícia). Mònica Oltra, lo febrer de 2019, va acusar el president Puigdemont de dedicar-se a anar pel món fotent-se dinarots (com si l'exili fos una festa. I sí, Junta Electoral Central: he dit exili).
Totes estes declaracions foren, com a poc, desafortunades, per no dir malintencionades. En una cosa sí tenia raó l'exvicepresidenta del País Valencià quan, en la roda de premsa on anunciava la seua dimissió —tres anys després de la mofa dels dinarots— va avisar que "ens estan fulminant un a un amb denúncies falses i el dia que vulguen reaccionar, els hauran fulminat també a vostès". Doncs, sí. Fa poc l'han absolta però el mal ja està fet. Quan Vox i tota la flora que el rodeja creixia gràcies a la catalanofòbia —inclosa l'acusació particular al juí del procés, gran aparador— a uns quants ja els va anar bé, molts van aplaudir, alguns van callar i d'altres van voler quedar-se en un impossible terme mitjà. Mentrestant, a natros mos destituïen presidents a cop de decret o de sentència (no oblidéssem lo MHP Torra), la repressió s'institucionalitzava i el feixisme campava allerat.
Si Sánchez fa comèdia, és banalitzar les persones que de debò tenen problemes de salut mental. Si té raó i Espanya és una podridura antidemocràtica, aleshores tenim dret a marxar-ne
Si ara Sánchez fa comèdia i estem davant d'una estratègia més, una bomba de fum, llavors és de ser pocavergonya. Perquè de la mateixa manera que acusar l'independentisme de terrorisme és faltar al respecte a les víctimes reals que van causar els terroristes, retirar-se cinc dies a reflexionar al·legant angoixa i abatiment —per atacs que no són nous per a natros— és banalitzar les persones que de debò tenen problemes de salut mental. Si, per contra, lo líder del PSOE té raó, està vertaderament afectat i s'ha adonat, per fi, que Espanya no és una democràcia plena i que és un estat querat, aleshores, com bé diu Vicent Partal a l'última i sempre necessària "Tertúlia proscrita" de Vilaweb, vol dir que natros, los independentistes, teníem raó quan ho denunciàvem i, per tant, benvingut al club, però tenim tot lo dret del món a marxar d'un estat que no és democràtic.
En qualsevol cas, convertir la campanya catalana en una mena de moció de confiança a Pedro Sánchez seria un error i és una trampa en què no hem de caure com a votants. Lo resultat de les nostres urnes no pot estar supeditat a organitzacions ultradretanes, a tribunals espanyols neofranquistes i caducats o a progressistes que són com un penell del mal temps i viren en funció del que més els interessa. Este catxull se l'han creat ells.
Ara resulta que és Espanya la que està dividida —qué mal todo!— i potser necessitarà una agenda de la concòrdia i la reconciliació. Los modernets posen lo crit al cel, canten la Internacional sense haver-se llegit mai Maria Aurèlia Capmany i parlen de deshumanització. Poc que els va importar que presos polítics i exiliats visquessen entre reixes o per videoconferència lo funeral de mares i pares o el naixement de fills. Aquell justificar el lawfare quan convé. Aquella manca de la més mínima civilitat. Esta desmemòria resultadista.
Los catalans, i encara menys los sobiranistes, no hem de fer de salvavides del PSOE: hem d'avançar cap a la independència i fugir d'esta podridura. Tal vegada Pedro Sánchez faça un Xavi Hernández i es quede, potser convoca eleccions o s'arromanga d'una vegada i renova el Consell General del Poder Judicial (niu de serps i origen de la gangrena). Qui sap si se'n va i mos dixa una dona de primera presidenta espanyola de la història (perquè no recaiga en Ayuso este mèrit). Faça el que faça avui este home, tant si marxa com si es queda, tant si plora com si riu, està en joc la nostra llibertat com a país i el com la voldrem assolir i gestionar. Recordem-ho cada dia: les eleccions del 12 de maig són al Parlament de Catalunya, no a la presidència d'Espanya.