Recentment, i de manera reiterada, l’executiu català s’ha manifestat orgullós d’haver "avançat en estabilitat institucional i en ser un soci fiable". Deixaré per a un altre dia això de considerar-se un soci fiable (potser massa i tot), però em referiré a aquesta suposada virtut de l’estabilitat institucional.
Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’estabilitat pot tenir tres accepcions diferents:
- Qualitat d’estable
- Persistència d’un estat estacionari
- Tendència d’un sistema a recobrar una condició perduda a causa d’una pertorbació
Probablement, el govern català, quan parla d’estabilitat institucional, es refereix a les accepcions primera i tercera, en el sentit que tendeix a perseverar en el mateix estat, és a dir, que té un punt d’estàtic, i que té com a voluntat declarada recobrar una condició perduda a causa d’una pertorbació, que és com eufemísticament entén la força política dominant a Catalunya el denominat procés independentista de la dècada anterior.
En un món tan canviant, i en una civilització occidental confrontada a crisis i declivi, no sé si la posició estàtica és la millor, o si no ens convindria més a tots plegats un cert dinamisme, no sigui que a força d’estar quiets i perseverants, el carrusel de la vida passi de llarg.
I, a més, el substantiu estabilitat va acompanyat del qualificatiu institucional. I institucional és allò que és relatiu o pertanyent a la institució, o propi de la naturalesa d’una institució.
De manera que ja tindríem el terreny de joc acotat. Es tracta de perseverar en el mateix estat —bufin com bufin els vents—, a recobrar la condició d’una certa "pax interior", que pot ser assossegadora o terriblement avorrida; d’anul·lar, o dissimular, qualsevol signe d’allò que es considera que va ser una pertorbació i, per tant, confrontada amb el marc de la condició d’estable, i de lligar-ho tot plegat amb la naturalesa de la institució, en aquest cas la Generalitat de Catalunya.
Més que mai, calen projectes il·lusionants, una certa èpica, voluntat de competència lleial, i defensa i promoció de la pròpia identitat
Poden ser objectius lloables, segons qui se’ls miri, però al meu entendre, no són presagi d’assossegament creatiu, sinó que més aviat beu de les fonts d'"el meu mal no vol soroll". Per tant, si cal, és presagi de l’aplicació de calmants, pegats, o tisanes, segons convingui, en dosis homeopàtiques, per tal que el suposat malalt (el cos nacional) acabi de passar la malaltia pertorbadora de la millor manera, de la manera que sigui menys traumàtica, i que vagi per la via ràpida, per tal que tornem a la condició de soci fiable, tot i que de vegades es pugui confondre amb la de vassall.
El fet és que tot plegat resulta —es miri com es miri— poc engrescador, perquè en el món contradictori i competitiu que vivim, quedar-se en una posició estàtica vol dir no veure-les venir. Més que mai, calen projectes il·lusionants, una certa èpica, voluntat de competència lleial, defensa i promoció de la pròpia identitat, i disposar d’una personalitat pròpia i afirmada que ens singularitzi en el concert de les nacions que aspiren a jugar algun paper en el nou món que creix, tot intentant evitar els monstres que genera.
La "pax interior" que es vol aconseguir fa la sensació que vol basar-se en un conjunt de renúncies a la pròpia condició nacional, a còpia de sumar-nos a un projecte col·lectiu estatal que ja ens ha demostrat a bastament que ens tolera, però que no ens estima —si més no com alguns volem ser estimats, que és des de la nostra identitat pròpia.
Se’ns demana d'adherir-nos a un projecte comú que només ens té presents quan hi ha situacions d’urgència o de necessitat, i que incompleix de manera sistemàtica qualsevol mena d’acord que es pugui establir. El nostre problema és que caiem en la bona fe una vegada i una altra, mentre que l’avantatge en el trilerisme, i en dominar els mecanismes de poder, de l’altra banda (mani qui mani) no para de créixer.
Recapitulant, es vol perseverar en un estat de coses que alguns catalans ja no accepten; es vol eliminar qualsevol mena de pertorbació, però sense donar arguments ni res que sigui tangible que permeti afirmar que les coses milloren si estem parats, i es vol confondre aquesta posició estàtica amb la pròpia naturalesa de la institució. No sé si això pot durar gaire, ni si hi ha gaire gent disposada a somiquejar durant aquesta migdiada "institucional", que es pot fer llarga i feixuga.