Emociona, encara, pensar en la gent patriota i demòcrata que, amb tanta bona fe com determinació, amb la il·lusió als ulls i el somriure a la cara com a dissolvents de la por, va desafiar les porres de la policia espanyola ara ha fet 6 anys, aquell matí de l’1 d’octubre. De la mateixa manera m’entristeix, com a observador i ciutadà, l’exhibició de ràbia i assenyalament dels líders del procés que fa una part de l’independentisme civil o mobilitzat, puntualment, gairebé cada diada de l’11 de setembre i, ara, en cada aniversari del referèndum. La santjordització de l’1-O, amb les platges plenes i les places buides, avança any rere any, també, en paral·lel a la pèrdua de capacitat mobilitzadora i d’agència política de les entitats i grups que fa una dècada treien al carrer centenars de milers de persones. No som al 2012 i, a més a més, és impossible, i fins i tot convenient. L’escenari que han obert les eleccions espanyoles del 23-J no és el de les grans manifestacions del procés però són molts —independentistes i no independentistes— els que hi veuen un nou momentum, una finestra d’oportunitat, en què la política ha de passar per sobre de la cridòria i el gest estèril, vingui d’on vingui.   

No sé què devien estar pensant la majoria dels que tan clar ho tenien —i diuen que ho tenen— aquella tarda del 27 d’octubre del 2017, quan després de la proclamació d’independència del Parlament que va acabar portant a la presó i a l’exili tots aquells polítics, tothom se’n va anar cap a casa o a ballar amb la Dharma —que va fer un bolo certament històric— a la plaça sant Jaume mentre les banderes de la Generalitat, inclosa l’espanyola, continuaven hissades dalt del pal corresponent. Tampoc vaig veure que les concentracions solidàries davant les presons en just suport dels polítics privats de llibertat durant prop de 4 anys derivessin en manifestacions massives per saltar les tanques i trencar els panys de les cel·les, com si diguéssim. Això sí, des de l’independentisme que es proclama autèntic i insubornable ben aviat es va qualificar de “tontos processistes” els assistents a aquells actes de solidaritat. En fi, no he vist aquest independentisme que ho té tan clar tancar-se al Parlament i muntar un Maidan per tal d’implementar la independència exprés, peti qui peti; la mateixa independència ara! que exigien i exigeixen als líders.

Em va semblar una estafa, certament, una bona part del que van fer els polítics independentistes durant els moments clau de la tardor del 17 i em sembla ara una estafa que des de l’ANC, entitat que es va mullar llavors fins al coll en aquella dinàmica, ara es pretengui que una eventual amnistia als represaliats vagi acompanyada d’una independència de fet i de dret sense que es mogui ni una fulla, així, porque tú lo vales. Que finalment es materialitzi l’amnistia d’una manera o d’una altra no depèn dels 1.000 manifestants que va aplegar ahir la direcció de l’ANC en memòria de l’esperit d’Urquinaona, sinó dels 7 diputats que té Carles Puigdemont a Madrid, que, miracles de l’aritmètica electoral i parlamentària, són els que necessita Pedro Sánchez per ser reinvestit president del govern espanyol. Sánchez pot o no repetir en la presidència amb el suport de Junts, en funció de fins on estigui disposat a complir les condicions prèvies del president Puigdemont i també del Parlament, que, ara amb un pronunciament unitari d’ERC i Junts, li ha demanat d’avançar cap al referèndum. Pot passar o no passar, i podem anar a eleccions espanyoles al gener o no anar-hi, però el que segur que no succeirà és que l’amnistia vagi acompanyada del reconeixement de la independència de Catalunya per part de l’estat espanyol i l’ANC ho sap. I per això enganya i estafa al mateix nivell que es van (auto)enganyar i (auto)estafar més d’un i més d’una a la tardor del 17. 

Malgrat la repressió, que persisteix, i que possiblement no s’acabarà amb l’amnistia, si és que finalment es fa realitat, l’independentisme és tant o més fort políticament avui que fa 6 anys

Per sort, diria que el gruix de l’independentisme és més intel·ligent que els dirigents d’algunes de les organitzacions que, en teoria, el vertebren civilment i el representen en l’arena política, on no només actuen i decideixen els governs i els partits —i és bo que així sigui—. És públic i notori que avui hi ha més independentistes a casa que al carrer, però això no és necessàriament dolent per al moviment. També pot ser interpretat com un gest d’exigència i autonomia política de la societat civil independentista en una hora en què toca fer política de despatx i tenir altura de mires. És l’hora dels estadistes, no dels ingenus ni, molt menys, dels revolucionaris de saló o de pagueta. El tren de l’1-O —i del 3-O— va passar. Però no era l’últim. Malgrat la repressió, que persisteix, i que possiblement no s’acabarà amb l’amnistia, si és que finalment es fa realitat, l’independentisme és tant o més fort políticament avui que fa 6 anys. Per molts motius. D’entrada, perquè la negociació no passa per l’afeblit Govern de la Generalitat que presideix Pere Aragonès, sinó per la presidència a l’exili de Carles Puigdemont, una situació histórica sense precedents. Canvi de paradigma. No és a la plaça Sant Jaume on va anar Yolanda Díaz a negociar, sinó a Waterloo. L’Estat ho sap. I és això el que fa por —de nou— a una certa Espanya, de dretes i d’esquerres, que torna a tremolar i pot fer descarrilar el tren en l’últim revolt.