La pregunta que plana cada cop més entre més catalans —i més europeus— és per què aquest silenci ensordidor en la societat espanyola davant els reiterats abusos de l’Estat en la gestió del conflicte català? Per què les veus discrepants són tan poques i gairebé sense altaveus de relleu? On són els intel·lectuals? I els de la cella?… Aquestes preguntes es fan cada cop més evidents, especialment quan es coneixen sondejos que recullen que una part considerable de ciutadans espanyols estaria a favor d’un referèndum i, per tant, en aparent discrepància amb la línia monolítica del bloc del 155. Opinió publicada versus opinió pública. O el que és el mateix: el segrest de tot un país en la implantació d’un pensament únic.

Efectivament, a Espanya hi ha pensament únic en el tema català. Si més no, aquesta és la fotografia que es percep seguint l’actualitat des dels mitjans de comunicació de Madrid, llegint o escoltant els seus tertulians o, simplement, analitzant les polítiques de tres dels quatre partits d’àmbit estatal. Les veus que en els darrers sis mesos s’han desmarcat de la línia de repressió i de judicialització de la política —o sigui, d’abandonament de la mateixa política— han estat escasses. Ni quan els fets han mostrat l’exageració i els errors evidents del bloc del 155 no hi ha hagut moviments de relleu, no tant per canviar la correlació de forces, sinó per afavorir la implantació de corrents d’opinió crítics amb la línia unitària de l’Estat.

Aquest pensament únic s’erigeix, però, en oposició amb algunes de les dades que aporten diversos estudis demoscòpics. La setmana passada, El Periódico –un diari gens sospitós de sobiranisme– publicava un sondeig fet per Gesop, on s’indicava que un 46,9% dels espanyols estaria d’acord que es fes un referèndum –s’entén que acordat– per resoldre el cas català. És a dir, la meitat dels espanyols estarien disposats a enfrontar-se a les conseqüències que la majoria dels catalans votessin per la independència… aparentment, és clar.

On queda reflectit aquest terç dels espanyols que discrepa del bloc del 155? Sens dubte, no en l’opinió impresa ni televisada ni tampoc al Congrés

No és l’única xifra recent que contradiu el pensament únic espanyol. Un sondeig recent de La Sexta detallava que un 34% dels ciutadans de l’Estat estava en contra de la presó preventiva per als independentistes. L’enquesta recollia que, per contra, un 64% hi estava a favor, que és una dada especialment dura de digerir si s’aspira a una sortida negociada. Però la pregunta és: on queda reflectit aquest terç dels espanyols que discrepa del bloc del 155? No hi queda, sens dubte, en l’opinió impresa ni televisada i tampoc proporcionalment al Congrés.

Un cop Rajoy i el PP es van adonar que l’independentisme no era un suflé que es desfaria amb els primers símptomes de millora econòmica i van concentrar la seva aposta en la judicialització, teixiren un pla que els resultava imprescindible en la seva irresponsable gestió del cas. D’una banda, van modular el control de l’opinió pública en una única direcció, gairebé sense escletxes; i, d’altra, van abocar benzina a cada racó d’Espanya per dotar-se del suport social necessari i impossibilitar cap reculada. Política de la terra cremada amb escuts humans. Una estratègia cruel i absolutament impròpia d’un estadista: fer desaparèixer el problema a base de canonades. Esclar, els problemes a Europa no es resolen així, malgrat que fer-ho pugui donar rèdits electorals a curt termini.

En un sentit piramidal, de dalt a baix, el govern espanyol va implantar una línia argumental que no admetia fissures. Fent ús del control polític i econòmic que exercia sobre els mitjans de comunicació convencionals (els qui no estaven alineats s'arriscaven a la fallida financera i necessitaven suport extern per mantenir-se) va llençar una sèrie de missatges al conjunt de la societat espanyola sobre l’argument que els catalans no podien decidir sobre tots els espanyols. Des d’una òptica estrictament resultadista, l’estratègia va resultar efectiva: milions d’espanyols se la van fer seva sense haver-hi arribat a través d’un raonament propi.

L’execució va ser ràpida i directa. Tant, que els corrents que haguessin pogut desmarcar-se’n i apostar pel diàleg i la política van quedar ràpidament absorbits pel pensament únic. El cas més flagrant va ser el del PSOE: amb una opinió pública segrestada, si es desmarcava de l’unilateralisme centralista, comprometia el seu retorn a la Moncloa pels propers anys. Per aquest motiu, els socialistes van abonar de ple les tesis que el PP ja havia escampat per tot Espanya a través de mitjans afins i no tan afins. El més paradoxal és que el PSOE va renunciar a un perfil propi per no contradir el cos central de l’opinió pública espanyola —emparant-se en la lògica de sense el centre no es guanyen eleccions—, però tot indica que ni tampoc així guanyaran les properes generals.

El bloc monolític orquestrat pels aparells de l’Estat ha impedit la visualització de posicions que es desmarquin de la unilateralitat. El pensament únic s’ha implantat en tots els estaments

El pensament únic també va anul·lar les possibles desercions entre les veus moderades del centre-dreta. Algunes com la d’Herrero de Miñón –que sempre havia mostrat receptivitat amb les aspiracions catalanes de major autogovern– es van quedar sense canals d’expressió ni discurs propi. Resulta molt simptomàtica l’experiència narrada per Santi Vila, al seu llibre D’herois i traïdors, de la seva participació en un col·loqui sobre Catalunya en l’antigament liberal Club Siglo XXI de Madrid, transformat aquell dia en un agitat gol sud allunyat de la moderació i absolutament aliè a qualsevol intent de comprensió de les postures sobiranistes.

Espanya és avui un país segrestat per la radicalitat dels seus governants i aliats. El bloc monolític orquestrat pels aparells de l’Estat ha impedit la visualització de posicionaments que es desmarquin de la seva unilateralitat. El pensament únic s’ha implantat en tots els estaments socials, polítics, econòmics, judicials i mediàtics i des d’allà s’ha estès a la base arribant fins al darrer racó. Però, en canvi, quan la bèstia s’obre en canal s’aprecien fuites prou importants per tenir una fotografia sensiblement diferent a la que rebem. Aquestes veus, però, continuen apagades, sense canals rellevants i, sovint, sense que el sobiranisme li hagi transmès arguments més sòlids que els de la lògica del referèndum.

Catalunya podrà arribar a la independència en un futur –més aviat llunyà que proper– si el sobiranisme manté –i amplia– la seva base social perquè arribi a convèncer la comunitat internacional. Però hi ha una part del partit que es juga a Espanya i que, perquè doni fruits, requereix dedicació i més capacitat per comprendre el rival. Els sobiranistes que viuen o van sovint a Madrid en poden donar fe. El pensament únic està estès arreu, però rascant una mica és fàcil trobar una altra pell.

Santi Terraza és director de la agència de comunicació 'Hydra Media' i de la Revista Castells. Presideix l'Eco de Sitges