Els crims sense resoldre que involucren nens o noies joves ens criden l’atenció. Hi ha moltes sèries que, directament, són documentals de crims reals, com la famosa Crims a casa nostra. D’altres s’inspiren en els fets i poden cercar solucions més o menys realistes al succés real. Alguns dels crims més famosos són “revisitats” en diferents ocasions. L’aplicació de les tecnologies basades en genètica forense van revolucionar el món de la criminalística, i tot i que a l’inici només s’analitzava el DNA de les persones sospitoses i les mostres biològiques obtingudes al lloc del crim (com ara el semen, la sang, els cabells o la pell), les tècniques de genètica forense també es poden aplicar en mostres d’origen animal, com ara pèls o restes de gossos, gats o cavalls. No tots els casos es poden resoldre fàcilment, depèn de la conservació del material genètic, que la mostra no estigui contaminada, que no tingui aportacions de molta gent, i que les proves circumstancials permetin afinar bé.
El Regne Unit va ser el primer país on, en un judici, es van emprar marcadors de DNA forense humà per resoldre un cas, l’any 1985. Però l’ús de petjades genètiques d’animal per ajudar a resoldre un cas va tardar gairebé vint anys més, i aquest és el cas que us voldria explicar avui.
El 26 de novembre del 2000, Leanne Tiernan, una adolescent de Leeds (Regne Unit), havia quedat amb una amiga per comprar els regals de Nadal. Van anar a la ciutat de compres i van tornar a casa amb autobús. Vivien al suburbi de Bramley i es van separar en arribar a prop de casa d'una d’elles. La Leanne es va dirigir sola cap a casa seva i havia de passar per una drecera sense il·luminació, anomenada Houghley Gill, que ella coneixia bé, però aquella nit no va arribar a casa.
Com que la noia no tornava de les compres, la seva mare, angoixada, en va denunciar la desaparició a la policia. Els va descriure la seva filla com una noia feliç i confiada, però responsable i coneixedora dels voltants. No era probable que s'hagués perdut i mai no havia arribat tan tard. La policia es va prendre el cas seriosament i una setmana després de la desaparició n'havia reconstruït els passos, juntament amb els de la seva amiga. Un anunci públic d'ajuda per part dels seus pares va desencadenar una allau de trucades. Molta gent pensava que l’havien albirada en diversos llocs, però totes van resultar ser pistes falses. La policia va continuar buscant a l'àrea, on hi havia més de 700 residències, entre zones boscoses, canals, prats i pous d'aigua. Tota la població s’hi va implicar i la policia del comtat de Yorkshire va dedicar-hi molt de temps, sense cap èxit.
Nou mesos després de la seva desaparició, un home que passejava el seu gos pel bosc de Lindley, al nord-oest de Yorkshire, a unes 16 milles (uns 25 km) de casa seva, va trobar el cos de la Leanne, embolicat en una funda nòrdica de flors i semienterrada en una fossa. Dins de la funda nòrdica, la Leanne havia estat embolicada amb bosses d'escombraries de plàstic verdes lligades amb corda. La jove estava lligada de mans amb cables de plàstic groc, i el cap estava cobert amb una bossa de plàstic negre, aguantada per una corretja de gos. Tot indicava que el trasllat a la fossa havia estat relativament recent, ja que el grau de descomposició del cos era inconsistent amb el temps transcorregut des de la seva desaparició, i semblava que durant un cert temps l’havien guardat sota congelació.
En l'assassinat de Leanne Tiernan, es va fer ús de petjades genètiques d’animal per ajudar a resoldre el cas
Els experts forenses van pensar que potser podrien obtenir prou proves que els portessin fins a l'homicida. Van pentinar el bosc a la recerca d'indicis i van cercar a tota l'àrea veïnal. Durant la seva investigació, la policia va establir una llista de sospitosos, entre els quals hi havia alguns caçadors que freqüentaven i coneixien aquell bosc, entre els quals, John Taylor, qui després es va demostrar que era l'homicida. Els investigadors forenses van trobar pèls de gos al cos de Leanne Tiernan. Com que ells no tenien les dades genètiques per caracteritzar genèticament el gos, van enviar la mostra a una universitat de Texas que coneix bé el genoma del gos. Malauradament, tot i que es va obtenir un perfil genètic caní parcial, la policia no va poder trobar cap mascota que concordés dins de la seva llista de sospitosos, ja que el gos que Taylor posseïa quan la Leanne va ser assassinada havia mort.
Al voltant del coll de la víctima hi havia un xal lligat i el nus contenia cabells humans. Els tests habituals d'ADN a partir de l'arrel dels pèls no va obtenir resultats positius, perquè estava massa degradat, o sigui que els forenses van recórrer a l'ADN mitocondrial, que, atesa la seva multiplicitat a les cèl·lules, presenta una probabilitat més gran de trobar-se intacte. En aquest cas, sí que es van obtenir resultats del genotipat, i dins de la llista de sospitosos, només Taylor quedava inclòs.
John Taylor va ser arrestat l'octubre del 2001 i traslladat a Leeds per interrogar-lo. Qui era Taylor? Sense gaires contactes socials, divorciat i amb fills, Taylor era descrit pels qui el coneixien com un home corrent i, tanmateix, posseïa instints que no poden ser classificats com a corrents. Des de ben petit li agradava caçar, i se sabia que obtenia plaer infligint mal a animals de mida petita. Caçava i torturava conills, havia estat vist apunyalant repetidament guineus, o colpejant amb un bat faisans fins que els matava. Després de la seva detenció, van escorcollar casa seva amb detall. Es va excavar al jardí i s'hi van trobar les restes de 28 fures i els esquelets de 4 gossos, un d'aquests amb el crani esclafat.
Investigacions subsegüents van proporcionar més prova incriminatòria. El collaret que era al voltant del coll de Tiernan estava fet de pell, i la marca corresponia a una empresa de Nottingham que servia a la botiga de venda per correu de la qual Taylor era client. Es van trobar restes de corda i bosses verdes, idèntiques a les utilitzades per amagar el cos de la víctima. A més a més, el cable groc amb què la van lligar de mans estava produït en una empresa italiana que havia venut el 99% de la seva producció al Royal Mail (servei de Correus) britànic. John Taylor treballava a Correus i tenia accés al material.
Es van trobar fibres de niló vermelles a la roba de la víctima, que havien estat transferides per contacte, del mateix to, textura i composició que les fibres que es van trobar al voltant d’uns claus clavats al terra de la casa de Taylor. Aparentment, allà hi havia hagut una catifa de color vermell que Taylor va arrencar i va cremar, se suposa que amb la intenció de destruir la prova de l'estada de Leanne Tiernan a casa seva. En ser entrevistades, dones amb qui havia mantingut relacions van relatar que li agradava el sexe sadomasoquista i que solia lligar-les de mans. Tot plegat, unit a la prova de l'ADN mitocondrial, més la identificació de l'ADN del gos (que concordava amb un dels esquelets canins trobats al jardí) l'inculpava com a homicida. De fet, aquest va ser el primer cas al Regne Unit en què es va fer servir la petjada genètica d'un animal com a prova en un judici.
Durant el judici, Taylor va reconèixer haver segrestat la Leanne, però no va admetre haver-la matat. Segons la seva declaració, Taylor estava amagat al bosc a prop del sender de Houghley Gill, esperant una víctima propícia. Quan la Leanne es dirigia a casa seva, la va atacar per darrere, la va emmordassar, li va tapar els ulls i se la va emportar a casa seva. Allà la va lligar de mans, la va violar i la va escanyar amb un cable de plàstic groc. Segons la seva versió, la noia va caure del llit i es va donar un cop al cap. Pensant que la Leanne era morta, la va aixecar utilitzant el xal que tenia al voltant del coll, i això segurament li va acabar produint la mort.
La policia creu que Leanne Tiernan no va ser ni la primera ni l'única víctima. S'han rebuscat en els arxius casos no resolts dels vint anys previs a la seva detenció per determinar si Taylor podria haver estat involucrat en algun. Hi ha quatre víctimes més, les circumstàncies de les quals semblen encaixar en el seu mètode. La sentència, el juliol del 2002, va ser que John Taylor era culpable del segrest i homicidi de Leanne Tiernan, amb sentència a cadena perpètua.