Tal dia com avui de l’any 1833, fa 189 anys, a Prats de Lluçanès (Lluçanès-Osona); es produïa un aixecament militar contra el règim d’Isabel II i de la regent Maria Cristina i a favor de Carles Maria Isidre, oncle de la nova reina; que seria l’inici de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) al Principat de Catalunya. Aquell aixecament va ser liderat per Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 – 1836); un hereu benestant d’una casa de paraires, que des del 1823 mantenia, amb recursos propis, un batalló de voluntaris ultraconservadors que ja havia protagonitzat algunes escaramusses contra els Mossos d’Esquadra (Revolta dels Malcontents, 1827).
Quan es va produir aquell aixecament feia tan sols sis dies que havia mort Ferran VII i que havia estat proclamada la seva filla primogènita Isabel II. Al voltant del nou règim s’hi van concentrar les forces polítiques i socials d’ideologia liberal. Mentre que entorn de Carles Maria Isidre, oncle patern de la nova reina; s’hi van agrupar les forces polítiques i socials d’ideologia ultraconservadora. A Catalunya, el carlisme va tenir una traça pròpia: va reunir tots els sectors de la població rural i agrària (encara majoritària al conjunt del país) contraris a una burgesia urbana i a una ideologia liberal que veien com els destructors de les formes de vida tradicionals.
L’aixecament de Prats de Lluçanès va ser, ràpidament, neutralitzat per l’exèrcit del règim, comandat pel general Manuel de Llauder i de Camín (Argentona, Maresme, 1789 – Madrid, 1851). Però la rebel·lió carlina es va estendre, ràpidament, per la Catalunya interior; i al cap d’unes setmanes (novembre-desembre, 1833), els partidaris de Carles Maria Isidre ja controlaven tot el Pirineu català, la Catalunya central, i alguns punts aïllats de la plana de Lleida, del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Aquell conflicte es va allargar fins al 1840; i durant aquells set anys es va aprofitar aquell escenari bèl·lic per dirimir violentament velles disputes personals o familiars.