Abans de les eleccions nord-americanes uns quants ens vam anant fent ressò d’opinions de certs àmbits, informatius i acadèmics, que eren del parer que si Trump perdia les eleccions, es faria fort a la Casa Banca i en costaria fer-lo fora. A les eleccions de 2016 ja ens va prevenir, però com va guanyar, la seva amenaça, que ara em comprovat que no era una flamarada ocurrent, va caure en l’oblit. Allà, lògicament més que aquí, es va contrafirmar pels sectors benpensants que si Trump perdia, marxaria, amb una mica circ a tot estirar, però marxaria.

Sembla que finalment marxarà, encara que hores d’ara no sabem encara com: si per la porta del davant, si per la porta del darrera, si pres o si amb camisa de força. Però marxarà, això sí, tocat per sempre més per la instigació de l’assalt al Capitoli, el passat dia 6, amb la finalitat explícita d’aturar la certificació de Joe Biden com a guanyador de les eleccions presidencials i d’iniciar així un procés de reversió de l’escrutini que li donés com a vencedor a ell.

La seva fàtua grandiloqüència de conductor de reality show, amb més mentides que paraules, va motivar que Twitter en el crítics moments de l’assalt al Capitoli li suspengués el compte, que és la seva eina favorita de comunicació -si proferir falsedats, insults i exabruptes és comunicar-. Això va propiciar que hagués de continuar la seva logorrea a través del adjunt al seu cap de gabinet, Don Scavino. El seu antic caddie, mèrit pel que es veu no menor, li va transcriure en una piulada, tot proclamant sense embuts, que el seu primer mandat -esperava encara el segon!- va ser el primer millor mandat de la Història. Déu-n’hi-doret.

Els fets de Washington, com és natural, retransmesos en viu i en directe pels mitjans de comunicació de tota mena i per totes les plataformes, van ser seguits i comentats arreu del món. Al Jazeera i Russia Today ho van fer amb explícita delectació, més elegants els qatarís això sí; amb passió no sempre continguda ho va fer Euronews, que va arribar a parlar de cop d’estat; amb distanciament de seda la cadena ex amiga, FoxNews; amb professionalitat impecable la CNN; i amb dignitat i magres mitjans RTVE. Un bon calidoscopi on van regnar els comandaments a distancia; una nit més.

Sigui com sigui, Biden té raó: les policies van tractar els insurgents com no s’hagués tractat a la gent negra. No és un argument retòric: és que no se’ls tracta així com és ben palès. Nota: aquí no cal treure pit sobre tractament per part del law enforcement castís als no nadius.

Sigui dit de pas, que la Policia del Capitoli, amb 2300 efectius humans i més de 460 milions de dòlars de pressupost, va ser incapaç de preveure res, de defensar res i, a tot estirar, només va ser puntualment capaç d’emprar extintors com a mitjans dissuasius. No comment! Dit queda i la cosa no va d’uns pocs  cessaments. Negligències i confabulacions han de quedar al descobert. A veure si donen exemple més enllà de les necessàries i immediates dimissions i en prenem nota aquí.

Ara bé, més de dos-cents anys de democràcia no salten pels aires perquè uns, com a mínim, sediciosos, complaentment tractats i des del poder esperonats, hagin intentat donar una puntada a la taula i fer saltar la partida pels aires. Perquè, malgrat tot, el sistema ha resistit, encara que segurament va amb la benzina de reserva. Cal doncs, allà i aquí, començar -i això portem massa temps dient-ho- repensar el sistema, per fer-lo més democràtic, o realment democràtic, és a dir, inclusiu, igualitari, deliberatiu, sostenible i transparent. No és tasca d’un dia, però cal començar-la d’una vegada per totes. De seguir així, apedaçant les institucions, els que es creuen del sistema són els més antisistema i s’apropiaran del sistema.

Que els més qualificats membres del sistema esdevenen els més antisistema de tots, ho han demostrat el dia següent de l’assonada trumpista els tres senyors del conglomerat de la dreta, absolutament intercanviables, doncs les diferències són poc més formals.

En efecte, Abascal -el líder-, Rivera -de fet no ha deixat la direcció ideològica d’un partit on la seva successora ni arrenca ni se l’espera-  i Casado -sempre remant al darrera, amb poca iniciativa, ple de tics autoritaris- empren mentides com a llenguatge ordinari per adreçar-se als ciutadans, practicant el revival via Bannon de la màxima goebblesiana de que una mentida repetida mil vegades és una veritat.

A part de seguir amb el seu mantra de que un govern votat per qui l’ha votat en unes eleccions inobjectades és un govern il·legítim pel fet de que no els agrada, ara els titulars de la triple dreta extrema —junts ho són, doncs per separat no tenen res a fer— han dit que “Rodeemos el Congreso”, del 2012, el 25-S, instigat segons ells per Podemos, és igual que l’assalt capitolí liderat, entre altres, per l’home-bisó anomenat Yellowstone Wolf.

La tripleta de la dretíssima, segurament dedicada a quefers com ocupar fundacions sense empleats però si amb pressupostos, o cursar màsters i postgraus inexistents o de favor, oblida que Podemos es va fundar dos anys després, al 2014. Que alguns membres del que va esdevenir després Podemos van participar junts amb altres aleshores ficats en purs moviments cívics o activistes en una performance que es va titular Rodeemos el Congreso, -no Ocupemos o Penetremos en el Congreso- és irrellevant. Malgrat tot es van obrir diligències al Jutjat Central d’instrucció nº 1 de l’Audiència Nacional, que van ser arxivades.

Les raons: ni tan sols es vas arribar a rodejar el Congrés -cosa per la que, com qualsevol que conegui el Palau de la Carrera de San Jerónimo sap, caldrien milers de persones, gents que aleshores no era possible reunir a Madrid-. Una altra: en l’informe de la Delegació del Govern a Madrid, al capdavant de la qual es trobava l’ínclita, llavors emergent supernova en la constel·lació popular, Cristina Cifuentes, es parla d’una manifestació, amb ambició de permanència, però en cap cas d’una entrada en la càmera legislativa. Finalment, el tipus penal (art. 494 CP) parla d’alteració del normal funcionament de la institució parlamentària, pero no s'en va produir cap; segons alguns testimonis, ni tan sols es van assabentar del que s’esdevenia al carrer.

Tot això és pot llegir a la interlocutòria de l’esmentat jutjat del 4 d’octubre de 2012. Qui estava al capdavant d’aquest òrgan judicial era el Jutge Santiago Pedraz. Arran d’aquest decisió, confirmada per l’audiència, el sempre versallesc i fi esgrimista, el portaveu popular al Congrés, Rafael Hernando, va titllar al jutge de “pijo àcrata”, epítet que no va ser objecte de depuració de cap responsabilitat. Si amb tanta facilitat es desmunten les seves fal·làcies, què en serà d’allò que costi una mica més? Com per fiar-se’n.

En conclusió, els esdeveniments del 6 de gener d’enguany al Capitoli són per a la dretíssima -seguidors de Bannon a la pell de brau- idèntics als que ells imputen a qui veuen com a enemics, no com adversaris. És com dir que van ser bannonistes avant la lettre. Frapant. O dit una altra manera: s’escau a la perfecció amb la ben guyanyada formació intel·lectual que dia sí dia també acredita la dretíssima.

Aquests són els pilars del sistema. Després no s’hi valdrà a dir que no s’era conscient que es veia venir. No s’hi valdrà. Si no es fa res, sí que es veurà venir.