La meva mare votava Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya i Pasqual Maragall a l’Ajuntament de Barcelona. Quan, en algun moment de finals dels anys 80 o principis dels anys 90, li vaig preguntar per quina raó votava dos partits frontalment oposats em va respondre que tots dos eren els millors candidats possibles per als llocs que volien ocupar. No es feia massa més preguntes ni hi veia cap incoherència. Ella votava qui ha estat el millor president de Catalunya i qui ha estat el millor alcalde de la capital. La meva mare sempre guanyava i quedava contenta la nit electoral. Ella es dedicava a la banca i llegia diaris, però no era politòloga; encara més, segurament considerava que la política no era una ciència, com avui diuen alguns. El comportament electoral de la meva mare no era únic, a Catalunya. De fet, era una dinàmica molt estesa. Quanta gent no votava un partit a les catalanes, un altre a les espanyoles i encara un tercer a les municipals? A les eleccions catalanes de l’any 1984 CiU va obtenir el 46% dels vots a Catalunya i va fer una majoria absolutíssima de 72 diputats. Dos anys després, a les eleccions generals del 1986, el PSOE de Felipe González va fer el 41% dels vots a Catalunya i va revalidar la majoria absoluta al Congrés. Aquests resultats només s’expliquen perquè bona part de l’electorat va votar els dos partits, sense cap problema ni patir cap nit d’insomni. Per això em fa gràcia quan algun quadre d’un partit diu "els nostres votants", com si fossin seus o haguessin fet un jurament de vassallatge. Els votants fan el que volen i ben fet que fan.
Aquesta dicotomia o bipolaritat electoral no és una cosa del passat. De fet, forma part del tarannà electoral català i n’hem vist alguns exemples ben recents. L’any 2019 es van celebrar simultàniament eleccions europees i municipals. Carles Puigdemont, que es presentava al Parlament Europeu, va guanyar les eleccions europees a la ciutat de Barcelona, però va ser Ernest Maragall qui va guanyar les eleccions municipals a la mateixa ciutat el mateix dia (encara que Ada Colau li acabés robant l’alcaldia pactant vergonyosament amb Manuel Valls). Molta gent, aquell dia, va votar el líder de Junts a les europees i va votar Maragall o Colau a l’urna del costat. Podríem trobar molts d’altres exemples d’aquesta tendència a votar el candidat per sobre de les sigles, a casa nostra. Algú creu honestament que Badalona és una ciutat ideològicament pròxima al PP? És clar que no. Però Xavier García Albiol és un candidat imbatible. Algú creu que ICV o els Comuns haurien guanyat mai l’alcaldia de Barcelona sense Ada Colau? És clar que no. Mai més la tornaran a tenir, suposo que en són conscients. De la mateixa manera, el procés independentista només va ser possible pels hiperlideratges que hi havia al capdavant: Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Muriel Casals o Jordi Cuixart, entre d’altres. Si haguessin estat uns líders justets o mediocres mai no s’hauria fet res. Per la mateixa raó, la crisi de l’independentisme, avui, s’explica en bona part per la manca de lideratges creïbles, audaços i autèntics, capaços d’il·lusionar i trencar les costures dels partits.
Els partits catalans haurien de pensar menys en el programa, menys en el partit, menys en la demoscòpia, menys en l’argumentari, i començar a apostar per candidats que siguin capaços de superar el partit, de depassar-lo, d’il·lusionar
El pes dels lideratges sobre els partits no és un fenomen català o espanyol. Fratelli d’Italia mai no hauria guanyat les eleccions sense el turbolideratge de Giorgia Meloni. Evidentment, la majoria dels votants italians no haurien pensat mai que acabarien votant algú provinent del postfeixisme. Tampoc Emmanuel Macron no hauria guanyat les eleccions presidencials del 2017, amb un partit de nova creació que duia les seves pròpies inicials i contra alguns candidats consolidadíssims, si no fos pel seu magnetisme i la seva personalitat. Avui els lideratges, o els candidats, són molt més importants que els partits o les ideologies. En un món líquid, mancat de referents, amb poc temps per al debat profund, on no hi ha gaire diferència entre el centredreta i el centreesquerra, un bon líder és la millor arma electoral. S’han acabat els programes electorals de 200 pàgines i els congressos ideològics. Bons candidats i bones idees nuclears, i a jugar. Un bon exemple és Zohran Mamdani, que va guanyar l’alcaldia de Nova York amb un programa bàsic de deu punts, dels quals la gent només recorda que proposava autobusos gratuïts i supermercats públics. I poca cosa més.
L’any 1992 el consultor James Carville, que treballava per a la cursa electoral de Bill Clinton, va reunir un grup de treballadors de la campanya i els va donar tres missatges que s’havien de gravar a foc al cervell. El primer era que Clinton encarnava el canvi contra el president George W. Bush. El segon missatge era que calia no oblidar les polítiques de salut pública, una de les grans banderes del Partit Demòcrata. I el tercer, que ha passat a la història de la comunicació política, era que els votants nord-americans votaven amb l’economia com a principal preocupació (la qual cosa encara passa avui, per cert). "És l’economia, estúpid!", els va etzibar. Gairebé 35 anys després d’aquella proclama, els partits catalans haurien de pensar menys en el programa, menys en el partit, menys en la demoscòpia, menys en l’argumentari, i començar a apostar per candidats (nous o vells, això és igual) que siguin capaços de superar el partit, de depassar-lo, d’il·lusionar. La gent, com hem vist molts cops, està més que disposada a votar algú que no representi exactament la seva ideologia si aquesta persona és capaç d’encarnar un lideratge genuí, autèntic, honest. Les guerres, al capdavall, les guanyen els generals que tenen geni, visió i coratge. A Jaume I els seus barons i consellers li van recomanar que no s’aventurés a la conquesta de Mallorca amb tota mena d’excuses de mal pagador; ell se’ls va escoltar, va tirar pel dret, i per això a Mallorca avui hi ha catalans i no pas sarraïns. Les solucions les tenim mirant la nostra pròpia història, sigui antiga o recent. I, si alcem la mirada, veurem partits d’arreu del món que estaven en hores baixes i que avui són opcions guanyadores perquè han apostat per lideratges vencedors.