D’aquí a pocs dies farà quaranta-quatre anys de la primera victòria per majoria absoluta del PSOE a les eleccions generals, aquella nit que Felipe González i Alfonso Guerra van sortir a la finestra, i segons alguns cronistes es va acabar l’anomenada Transició espanyola. D’aquests quaranta-quatre anys, el Partit Popular només n’ha governat catorze i mig: vuit anys de presidència de José María Aznar, sis i mig de Mariano Rajoy. Durant tota la resta, poc més del doble, el govern ha estat en mans del PSOE.
És important recordar aquesta dada, perquè avui tant el PSOE com els seus socis volen vendre que són una mena de resistència marginal, unes víctimes del sistema que no poden aprovar les seves polítiques per culpa d’una dreta que s’ha apropiat de tot el poder. I, evidentment, no és així. El PSOE és el pal de paller de la segona restauració borbònica, el període històric que també s’ha etiquetat com el Règim del 78.
L’Espanya del 2026 és un país amb una economia basada en sectors de poc valor afegit (turisme, construcció, càrnies), i que, per tant, només pot oferir salaris baixos. Aquest model és el resultat de les polítiques liberals que va impulsar Felipe González i els seus dos primers ministres d’economia, Miguel Boyer i Carlos Solchaga, ambdós procedents de la tecnocràcia franquista. Per compensar la desindustrialització i els canvis resultants de l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, van aplicar la idea thatcherista que l’augment del preu de l’habitatge compensaria l’empobriment general. Més endavant, el PSOE va iniciar la privatització de les empreses estatals i la creació de l’Ibex-35, i va convertir Espanya, en paraules de Solchaga, en "el país on és més fàcil fer-se ric i en menys temps". També va ser el PSOE qui va decidir que el primer tren d’alta velocitat connectaria Madrid amb Sevilla, o que se suprimirien els contractes de lloguer amb pròrroga forçosa indefinida (Decret Boyer del 1985).
De tant en tant va bé rellegir l’Informe Petras (1995), aquell estudi sobre la joventut espanyola que el Centre Superior d’Investigacions Científiques va encarregar al sociòleg americà James Petras (1937-2026). El resultat va ser tan cru que el CSIC no el va publicar mai, tot i que es va acabar filtrant a alguns mitjans alternatius. S’hi deia que "la classe treballadora espanyola està profundament dividida entre una minoria minvant de treballadors fixos i sindicats, amb un sou acceptable i beneficis complementaris, i una massa creixent de treballadors eventuals que treballen pel mínim, amb horaris irregulars, sense beneficis complementaris i totalment subjectes als dictats de l’empresari".
Tot aquest projecte econòmic va ser possible perquè el PSOE va comprar o captar els intel·lectuals, les associacions de veïns, les facultats de ciències socials i, sobretot, els mitjans i la cultura. Com va escriure Petras, "la cultura cívica emergent de finals dels setanta i primers dels vuitanta s’ha transformat en una cultura política autoritària, en què una reduïda classe política ha marginat el gruix de la classe treballadora d’allò públic i de la consulta política. El resultat és una generació veterana i ansiosa de treballadors frustrats, i una generació jove marginada i apolítica". Tot això, repeteixo, ho va escriure fa trenta anys.
El PSOE avui es presenta com la resistència davant d’unes estructures profundes de l’estat que són herència del franquisme, però tot i que aquestes estructures existeixen, ha tingut trenta anys per desmuntar-les i no ho ha fet
És tot culpa del PSOE? El PP de José María Aznar va ser responsable de la decisió que va consolidar el model, obrir les portes a la importació massiva de mà d’obra estrangera. Ara bé, José Luis Rodríguez Zapatero va abraçar la mesura i va navegar els anys d’eufòria de la bombolla immobiliària, fins que la crisi financera del 2008 ho va enderrocar tot. La novetat de Pedro Sánchez és l’aposta total pel peronisme i la conversió definitiva d’Espanya en un estat llatinoamericà. Ets pobre i precari? Tranquil, el papà estat et donarà una paga de subsistència i et farà una rebaixa en el preu de l’autobús, tot i que per pagar tot això cal esprémer unes classes mitjanes empobrides. I ha estat durant un domini total del PSOE a les institucions (Illa, Sánchez, Collboni) que el barraquisme —en forma de tendes de campanya— ha tornat amb força a l’àrea metropolitana de Barcelona.
El PSOE avui es presenta com la resistència davant d’unes estructures profundes de l’estat que són herència del franquisme, però tot i que aquestes estructures existeixen, ha tingut trenta anys per desmuntar-les i no ho ha fet. Recordem que quan al PP li va interessar per aconseguir el poder, va liquidar dues institucions del segle XIX que semblaven eternes: els governadors civils i el servei militar obligatori per als homes. El PSOE, en canvi, ha fet sobreviure figures tan antidemocràtiques com l’Audiència Nacional, la Llei Morrió del 2015 o el bloqueig de l’accés als arxius públics.
El poder del PSOE és tan gran que ha supeditat tot l’espai que té a l’esquerra, fins al punt que avui hi ha un ministre de Sumar que és fill d’una ministra de Felipe González. Gabriel Rufián actua com si hagués estat concebut durant una Festa de la Rosa, i tots sabem que a Catalunya tant Esquerra com Junts i la CUP aspiren també a pactar-hi. Hi ha massa càrrecs i pagues en joc.
Al final, l’Espanya del 2026 és la culminació de més de quaranta anys de projecte socialista, amb un parell de parèntesis que no n’han canviat radicalment les polítiques, sinó que només les han aprofundides. La campanya mediàtica per a les properes eleccions espanyoles —"o nosaltres, o la dreta feixista!"— està en marxa, i com sempre ocultarà que a Espanya no hi ha hagut mai cap partit socialdemòcrata de tradició europea. Com passa a la majoria dels països llatinoamericans, l’única tria que resta als ciutadans espanyols és escollir el projecte autoritari al qual volen estar sotmesos.