ERC fa la campanya electoral a Catalunya en castellà. Sense la necessitat d'aprofundir en l'evidència de què suposa fer campanya electoral —o qualsevol cosa— en castellà a Catalunya —i de fer-ho amb les dades d'ús habitual del català que tenim sobre la taula—, el plantejament és especialment nociu en diversos fronts. És nociu per al país, òbviament: preguntar-se "de què serveix parlar un català perfecte?" en un míting en què els discursos han estat majoritàriament en castellà envia el missatge que el català no serveix per a res. I fer-ho a Nou Barris formant part d'un partit que encara es fa dir independentista i d'esquerres, a més a més, apuntala el marc de l'esquerra espanyolista segons el qual les "classes baixes" castellanes estan sotmeses pel fantasma de la burgesia catalana. Però també és un plantejament nociu per al sistema democràtic, perquè en el cas d'ERC treballa sobre la idea que la ideologia dels partits s'ha de mimetitzar amb la societat que aspiren a governar, en comptes de ser una eina útil per polir una societat a la llum d'uns ideals.
Que a ERC fa temps que els principis que històricament han vertebrat el partit són negociables no és cap secret. És el patró que hi havia rere la tesi d'eixamplar la base després del 17, i és el patró que hi ha rere el pacte amb Podemos i la tolerància amb Rufián d'avui. Els principis històrics són negociables a canvi de la perspectiva d'uns bons resultats electorals. I per abastar noves bosses de votants, cal diluir tot allò que, per la fermesa amb què demana ser defensat, suposa una frontera ideològica amb altres espais polítics. L'independentisme o la llengua són algunes de les fronteres que ERC ha decidit bescanviar amb la possibilitat de nous votants com a contrapartida, amb l'argument aparentment democràtic que els partits han de representar la societat a la qual demanen el vot.
El partit que adapta els seus principis als principis que són majoritaris en cada cicle electoral és un partit que ha perdut la seva raó de ser
A part de ser un enfocament mandrós —adaptar-te al que hi ha és més fàcil que fer forat sense renunciar a qui ets—, també és un enfocament naïf: per molt que tinguis vocació de catch-all, en algun moment necessitaràs definir-te per diferenciar-te, per tant, arriscar-te a perdre suport d'una part de l'electorat. I, en contra del que s'argumenta, en cap cas afavoreix el sistema democràtic, perquè el partit que adapta els seus principis als principis que són majoritaris en cada cicle electoral és un partit que ha perdut la seva raó de ser. És un partit que a la llarga genera desconfiança, perquè la impossibilitat d'ubicar-lo en un espai polític més o menys definit el fa imprevisible. I és un partit que ha renunciat a ser una eina política amb incidència palpable en la realitat social, perquè ha renunciat a convèncer i perquè sempre estarà a mercè d'uns canvis i d'unes dinàmiques sobre les quals ha triat no intervenir, com a mínim no directament. És evident que no problematitzar la dominació castellana a Catalunya és remar-hi a favor: quan hi ha una relació de poder tan clara, no confrontar-la és abonar-la.
Amb l'argument de representar millor la societat a què es dirigeix, un partit que té com a única prioritat els resultats, que canvia acríticament amb la societat en comptes de ser precursor de canvi, i que renuncia a qualsevol projecte polític, és un partit que desprèn els electors de la capacitat real de decidir res. No és un problema només d'ERC: aquesta és una temptació comuna entre actors en una democràcia representativa. Però en el cas de l'ERC dels darrers anys, l'estratègia es fa especialment evident perquè es tracta d'un partit històric alçat sobre uns pilars sòlids i diàfans, i per tant hi ha un llegat amb què establir comparació. En comptes de ser un actor polític contra l'ocupació espanyola, ERC ha triat aprofitar-se electoralment de l'ocupació espanyola i, com a resultat, validar-la i apuntalar-la. Fa llàstima de veure com encara es pensen que eixamplen la base mentre l'adversari polític els regira els calaixos de la cuina.