L'últim informe Pisa no ens ha tractat bé, l'escola catalana, tan autocomplaent, políticament i socialment parlant, va en caiguda lliure cap a l'infern de la incompetència, sense que les excuses de sempre serveixin per a res: ni els recursos econòmics abocats, ni l'extracció social (hi ha un institut repetint aquesta excusa des de fa dècades a canvi de subvencions abundants) ni tan sols la immigració en si mateixa han fet tant de mal com aquest mantra immisericordiós de la felicitat perseguida, de la complaença tecnològica i el tractament igual a talents desiguals i a esforços desiguals. A aquests tres grans errors, errors com una casa inacceptables, s'afegeixen dues realitats que ens colpegen directament al rostre: ni a les escoles de mestres hi arriba el millor i més preparat, ni la major part dels que tenen fills hi estan preparats. Un resum en poques paraules: fracàs estrepitós del conjunt, en el qual a cadascú li competeix una part.

Sense cap mena de dubte, la major i pitjor de les responsabilitats és dels dirigents polítics. Són ells, majoritàriament alineats en la idea d'una escola amable i progressista, els que han destrossat l'ascensor social, perquè ja és una constatació científica que el primer perjudicat per una escola que no suspèn és qui no té cap altre recurs que el seu talent. I com que el talent no hi entén, de classes socials —i si hi entengués aniria a parar als que han d'agusar la seva genètica per espavilar-se— no graduar els nivells d'èxit, no incentivar l'esforç, fa més capaç d'ocupar llocs de treball de més nivell al ric endollat que no pas al pobre no contrastat. El ric ja ho té tot fet abans de rebre el seu títol, i al pobre li han tallat les ales, perquè no hi ha competició.

Aquesta responsabilitat política es trasllada a l'àmbit universitari per contaminació i connivència. Com és possible que a les facultats que ostenten la més gran de les responsabilitats, la de formar formadors, es permeti que hi acabin anant a parar els vocacionals de la cosa, amb capacitats o sense per a l'enorme tasca que els serà encomanada? Si no fos pel corporativisme, les notes de tall més altes no serien a les enginyeries o a la medicina, tasques que en grans parcel·les seran suplertes per la IA. Serien on la construcció del criteri en el factor humà potser guarirà la nostra estultícia estructural, la nostra vulnerabilitat a l'engany i la nostra miopia a la distinció entre el bé i el mal, entre l'interès públic i el bé comú, entre la historieta amb música i la veritat.

El primer perjudicat per una escola que no suspèn és qui no té cap altre recurs que el seu talent

Però una no menor responsabilitat és la nostra, la dels que a la família i a les aules universitàries, a poc a poc, potser per cansament, o per un mal entès sentiment de culpa, hem anat relaxant el nivell d'exigència que, pensant de forma retrospectiva, va ser, en canvi, el nostre. I no podem escudar-nos en la pandèmia, ni en les malalties mentals, ja que a cada generació hi ha hagut fams o guerres, o guerres i fam i desesperació, i no per això la comprensió lectora i l'expressió escrita van patir un retrocés tan enorme. Al torçament del sender hi contribueix, sens dubte, el fet d'haver convençut cada persona que no fer batxillerat i anar a la universitat era un fracàs, de manera que en una estranya cadena de mal entesa generositat, des del bressol li diem a la criatura que progressa adequadament i que llegeixi quan bonament vulgui, de manera que quan més endavant es descobreix que no llegeix per una dislèxia, ja és tard perquè tot flueixi.

La cirereta és la pressa amb què ja venen de fàbrica les noves generacions (la generació de vidre, ja he dit unes quantes vegades) per efecte general de les noves tecnologies, un efecte que, per això, no es resol traient les pantalles de forma anecdòtica. A l'UIC, ara mateix la Facultat de Dret ha iniciat amb els alumnes de primer de dret un experiment de tornada al llapis i al paper, i tot i que està tenint resultats esperançadors, és com buidar l'oceà amb un didal. La pressa contínua gravada a foc al seu esperit, i amb la pressa, la inconsistència i el traç gruixut, trets que acaben retroalimentant el docent en l'espiral que descendeix.

Sé, de totes maneres, com ho solucionaran. Canviaran les proves Pisa, demanaran per altres competències i de la mateixa manera que Plató va predir que l'escriptura eliminaria la memòria, certes noves i ben valorades habilitats eliminaran les de la lectoescriptura, ja que llegirà i escriurà millor Chat GPT o Gemini, o com es digui el següent motor d'intel·ligència artificial. Ens hem de preguntar, doncs, què ens quedarà per fer. I la resposta ens torna a l'escola i a la família, dues institucions que hauran de repensar la seva responsabilitat i posar fil a l'agulla, més enllà de tallers de veganisme i educació sexual (un fracàs, com demostren els nivells de violència adolescent) i més enllà de compartir l'última sèrie davant de la tele o el pròxim viatge a esquiar. Si no ho fem, com distingirem l'abans i el després de la transició, un règim autoritari d'un de liberal, la nostra condició animal d'aquesta sublim d'humana?