Em sembla que després de dedicar els millors anys de la meva joventut a escriure sobre la història del país, ara hauré d’aprendre a treure punta de la meva vida personal. 

No renuncio a escriure un llibre sobre el general Prim o una biografia de Jordi Pujol. Però ara que George Steiner ha passat avall i que la decadència d’Occident va deixant les trones buides, sense hereus que les puguin omplir, és un bon moment per tornar a posar l’accent en els detalls, en les experiències aparentment petites.

Diuen que a la nova novel·la de Gonzalo Torner, Jordi Pujol es mor fent caca. Igual que va ser un error de càlcul confiar el futur d’Europa a la saviesa dels erudits, seria una desgràcia que la vida íntima dels catalans la tornessin a explicar els espanyols, com va passar a la darrera postguerra.

Les cultures s’han de construir de baix a dalt. Els vencedors coven un ressentiment més corrosiu que els pàries de la història, quan el contacte amb la feblesa els torna temerosos d’arriscar la seva llibertat. El mateix Steiner ha reconegut que va ser massa covard per llançar-se a la vida creativa. Suposo que tenia por de topar amb el seu prestigi, amb les ombres d’una civilització que l’encimbellava mentre creixia amb peus de fang.

Si Europa no hagués volgut asfixiar el patiment del segle XX amb grans discursos culturals, ara Netflix no aniria saturat de pel·lícules xineses. El futur no es conquereix a les cancelleries ni en els grans cenacles acadèmics multilingües. La imaginació és un do de l’home que lluita sense concessions per superar el seu aïllament i que, per tant, és capaç de furgar en el passat que tothom vol oblidar com si li anés la vida. 

La creació és una lluita per trencar els silencis imposats, és una recerca de les vides que es podreixen en el fons de l’ànima d’un poble o d’un amant perquè no han trobat la pau necessària per poder pensar-se o ni tan sols sentir-se. M’he comprat una llibreta i em dedicaré a escriure les coses que em passin pel cap, si més no durant uns dies. Vull provar d’escriure sense gaires filtres, aviam com va i com ho suporto. 

Si ja és difícil no cedir als xantatges del reconeixement social, encara és més difícil no deixar-se desviar per les pors que s’alimenten dels amors familiars. No cal dir que filosofar sobre el país era més fàcil. Però ara que ja tinc un passat com cal, guarnit de tombes i de paradisos que no tornaran, l’alternativa seria deixar que la història de la meva vida acabés esdevenint un souvenir amb barretina de la Rambla.