Ja m’havia passat altres cops però fins ahir no li vaig trobar el sentit. Vaig començar a llegir una columna de Francesc-Marc Álvaro i quan vaig acabar havia oblidat completament qui la signava. No és que Marc-Álvaro hagi tingut mai gaire estil. L’autor de Per què hem guanyat? sempre ha abusat de la navegació, per això va arribar a ser l’articulista més jove de la història de La Vanguardia.

El que em va sorprendre de l’article no va ser que fos més o menys grisot, sinó que la seva irrellevància em recordés fins a quin punt la vida del país s’ha anat descolorint. Potser perquè me la miro cada dia de més lluny trobo que les figures que es postulen per jugar-hi un paper s’assemblen cada dia més. En els darrers anys de la Transició, potser alguns antifranquistes van observar el mateix fenomen.

Ara és quan es veurà fins a quin punt les coses importants no surten només perquè t’esforcis a fingir-les. La decadència de l’articulisme de Marc-Álvaro no serà res al costat de la trajectòria descendent que molts intentaran seguir per adequar-se a la situació, en aquest clima de caiguda lliure. A Catalunya, la premsa sempre ha tingut un regust de motel de carretera sòrdid i anodí, però en les èpoques bones del país la força de la vida equilibra la balança amb les misèries del poder.

Hi ha moltes maneres d’inutilitzar la gent, o d’atrapar-la sense que es noti, i més ara que la democràcia està en guerra amb ella mateixa

Darrerament, com més es degrada la política, més em sembla veure que la vida catalana tendeix a imitar-la. Quasi totes les persones que conec que valen la pena són fora de Catalunya, o al caire de la supervivència, com en els temps de l'Estatut. A còpia d’esforçar-se a ser discrets, la majoria dels meus amics i saludats no només s’assemblen cada cop més entre ells, sinó que també s’assemblen cada cop més a les figures que escarnien. 

Als espanyols només els queda un clau per clavar en el taüt de l’1 d’octubre. Com va passar a la Transició, necessiten un Maragall i un Pujol, un grapat de gent que vingui de l’altra banda amb un parell o tres de caps visibles. En aquest sentit, ha estat un cop de sort que la detenció de David Madí hagi espantat Tatxo Benet. Si Benet s’hagués apoderat de l’Ateneu amb Bernat Dedéu a la seva llista, el següent a caure hauria estat Jordi Graupera.  

Ara Dedéu té marge per donar exemple i mirar de posar ordre a l’Ateneu, i Graupera té més temps per pensar què fa amb la seva vocació política. Ja sé que Graupera no és De Gaulle, ni Tarradellas, ni Pujol, ni Lucas Sky Walker, però si jo fos espanyol és la peça que utilitzaria per segellar el taüt. Sense Graupera i Dedéu, i amb Rufián instal·lat a ERC, Madrid s’haurà de saltar una generació, just quan més pateix per trobar cares que li funcionin a Catalunya. 

Hi ha moltes maneres d’inutilitzar la gent, o d’atrapar-la sense que es noti, i més ara que la democràcia està en guerra amb ella mateixa. Però igual que Catalunya va desaprofitar una oportunitat de llibre durant el procés, Espanya no tindrà tot el temps del món per rematar l’independentisme. La generació de Graupera i Dedéu serà de transició, però encara és a temps de dir-hi la seva i deixar empremta.