La detenció de Puigdemont ha posat tothom intens i nerviós. Els alemanys han advertit els espanyols que no pensen entregar el president català perquè Madrid s'hi acarnissi amb qualsevol pretext. El legalisme dels alemanys, com el dels espanyols, és una forma de nacionalisme encobert per fer-se disculpar la barbàrie del segle XX. La sort és que Berlín ha pagat els excessos del passat més cars que Espanya, i es resisteix a fer la feina bruta a ningú que no siguin els americans.
La reluctància dels alemanys ha despertat el món anglosaxó i ha encès alarmes a Madrid. L'escriptor Pérez-Reverte, que és capaç de posar-se en la pell d'un gos, però no en la pell d'un català, potser perquè és espanyol, ha tornat a vomitar la seva bilis caricaturesca a Twitter. L'autor d'Alatriste pateix perquè els diaris anglosaxons es dediquen a fer editorials contra l'Estat demanant un pacte amb Catalunya que seria ideal perquè el món protestant continués traient profit del conflicte entre Barcelona i Madrid.
Després hi ha el processisme, que s'aferra cada dia a branques més primes. Incapaços de concebre la possibilitat de fer la independència sense pactar-la amb els espanyols, els processistes miren de pactar un retorn a l'autonomisme, com si els darrers anys no hagués passat res. Quan ERC truca a la Casa Reial, els secretaris del borbó pengen el telèfon, però això no impedeix que el partit d'Oriol Junqueras somiï de convertir Ernest Maragall en el nou president de la Generalitat.
Maragall és un residu d'aquesta oligarquia sense pàtria que, preu per preu, Madrid ja ha decidit substituir pels robots de Ciutadans. Arrimadas i companyia són com aquests iPads que ara comencen a proliferar en alguns McDonald's perquè els clients hi facin les comandes. O com aquestes nines i ninos inflables que tenen un tacte cada dia més humà, amb tot d'accessoris perquè el consumidor quedi satisfet. La seva ignorància de minyona arrogant els fa ideals per executar sense protestar les ordres espanyoles.
Mentre ERC maniobra per investir Maragall amb els vots dels comuns, els diputats de Junts per Catalunya somien d'investir Jordi Sànchez o fins i tot Quim Torra, mentre fan veure que volen investir Puigdemont. Té gràcia que el Jordi que va intentar descafeïnar el referèndum fins al darrer moment, ara sigui un candidat a substituir el president detingut. Llàstima que, entre la reluctància de Merkel a fer la feina bruta als espanyols, i l'entusiasme dels diputats flamencs, que mantenen Bèlgica del costat dels catalans, els processistes cada dia estiguin més acorralats.
Com diu Francesc Marc Álvaro, el procés ha servit per destruir una generació de polítics catalans. El que no sap l'articulista de La Vanguardia, potser perquè se sent arrossegat a l'abisme per aquesta mateixa generació, és que si els polítics reconeguessin que van intentar prendre el pèl a la gent apropiant-se d'idees en les quals no creien, se salvarien. Però després de tants anys de menysprear el país i de dir "anem a lo pràctic", ara senten una veu que els diu que desaparèixer és el més pràctic, i estan molt desorientats.
És allò que deia Indro Montanelli, un dels periodistes que millor va entendre el segle XX: la servitud moltes vegades no és tant una violència del patró com una temptació inconfessable del servent.