Un senyal clamorós de la decadència d’ERC i el PDeCAT és l'intent que la Moncloa ha fet de rebatejar l'aeroport de Barcelona per la força, al més pur estil franquista. Sense la degradació que la idea de la independència ha patit en mans dels partits que governen la Generalitat, Pedro Sánchez no hauria caigut en la temptació de tirar endavant una operació de maquillatge tan grollera.  

La figura que la Moncloa ha triat indica que els polítics de Madrid viuen intoxicats per sectors de la vella oligarquia de Barcelona que no han paït encara les majories absolutes de Jordi Pujol. Posats a dissimular el fracàs de la tercera via, els virreis de la ciutat haurien pogut ser més astuts i proposar a la Moncloa de rebatejar l'aeroport amb el nom de Francesc Macià o de Prat de la Riba

La idea d'associar un aeroport tan potent al mite de Josep Tarradellas servirà per recordar de manera cada cop més crua l’estafa que va ser la Transició i el daltabaix que el PSC va patir el 1980. També posarà en evidència fins a quin punt els poders autonòmics han estat còmplices dels esforços que l’Estat ha fet per intentar convertir el Prat en un aeroport provincià, de segona categoria. 

Els sectors que intenten utilitzar l'aeroport per al seu profit polític i sentimental acabaran igual de malament que els partits que, fa deu anys, van intentar utilitzar les consultes per la independència. La realitat és tossuda, i és perillós jugar a fer de bruixot amb amulets o deixar-se dur pel narcisisme. Els canvis de nom no impediran que el Prat sumi passatgers i, per tant, que segueixi donant aire a les reivindicacions independentistes. 

Com s’ha vist els darrers anys, el control que Madrid exerceix sobre l'aeroport no ha servit de res a l’hora d’aturar o d’espanyolitzar les lògiques globalitzadores que han extingit la credibilitat de la política autonòmica. Ni la creació de Spanair, ni encara menys la seva destrucció, que va ser igual d'interessada i d'arbitrària, no van evitar que l'aeroport continués creixent fins a superar els 50 milions de passatgers. 

En temps del catalanisme, els ports eren el centre de l'intercanvi d'idees i de mercaderies, i Espanya necessitava Catalunya per no quedar aïllada del món. Ara els aeroports de les dues capitals alimenten la vida nacional de dos països diferents i la competència deslleial que l’Estat encoratja i protegeix per garantir l'hegemonia de Madrid cada cop ho posarà més en evidència.

Els aeroports són la infraestructura nuclear de la globalització. A molts llocs del món es gasten milionades per aconseguir crear de manera artificial el que Barcelona té quasi per gràcia divina. Poques ciutats tenen, com Barcelona, un aeroport tan potent, tan a prop del nucli urbà (21 quilòmetres). I encara n’hi ha menys que, a sobre, tinguin a tocar un port tan gran. 

Sense guerres mundials que ho ensorrin tot, la història i la geografia ens fan eficients fins i tot quan l’Estat ens posa pals a les rodes. El govern de Sánchez pot ocupar el centre de Barcelona amb franctiradors durant tot un dia per venjar, ni que sigui de forma simbòlica, la humiliació que va suposar l’1 d’octubre, però no té capacitat per controlar el creixement de l'aeroport, ni tan sols per bombardejar-lo. 

Sánchez intenta canviar el nom del Prat perquè la Moncloa ja no està en condicions de convertir la unitat d’Espanya en una qüestió de vida o mort, com en altres èpoques. La naturalesa folklòrica del procés ha derivat en una guerra grotesca d’imaginaris rancis i de gesticulació exaltada entre partidaris de la Transició i partidaris de la república, entre botxins de cartró pedra i víctimes de pa sucat amb oli.

Amb aquesta deixadesa, aviat n’hi haurà prou de recuperar els vells llibres de Ramon Tremosa per donar l’alcaldia de Barcelona a Jordi Graupera i convertir Tarradellas en un mite de l’independentisme. La idea que López Burniol i companyia han tingut amb l'aeroport em fa pensar que, com deia Macià Alavedra recordant Francesc Pujols, Tarradellas era el nostre Richelieu i també el nostre fill de puta.

Enric Vila
Opinió La vocació política Enric Vila
Enric Vila
Guerra de paper Maleïda violència Enric Vila
Enric Vila
Opinió L’abstinència voluntària Enric Vila
Enric Vila
Opinió La falsa compassió Enric Vila