He llegit els dos primers capítols del llibre de Clara Ponsatí i no puc deixar de pensar en l'article que he publicat a Casablanca aquest cap de setmana. Mentre l'escrivia, em feia por que incomodaria els subscriptors si relacionava la figura de Putin amb la de Junqueras, o la invasió d'Ucraïna amb les mentides del procés. A l'hora de la veritat, el que ha molestat és que presentés el full de ruta d'ERC com una continuació de la política de CiU.
Com m'ha dit un amic que serveix cafès a Londres, hi ha una diferència essencial entre Junqueras i Jordi Pujol. Quan Pujol va ser ungit virrei no estava decebut amb el país ni amb ell mateix. A diferència de Junqueras, Pujol no va arribar al poder perquè hagués renunciat a alguna convicció, o perquè estigués tranquil amb la possibilitat de governar tota la vida una regió d'Espanya. Quan Pujol va començar a manar, seduïa per la contradicció lluminosa que traspuava tot allò que feia.
Som fills de Pujol perquè el líder de CiU no ha gastat mai la impunitat d'àngel caigut típica de les elits de Barcelona. Junqueras ha agafat una barreja de cofoisme i de menyspreu per la innocència que recorda perillosament la nostra burgesia més estèril. No crec que el Pujol dels inicis s'hagués avingut a declarar en castellà als tribunals, com va fer el líder d'ERC. Pujol no va tenir la barra de fer servir els fills per justificar-se o per fer-se perdonar, com tants polítics i tants articulistes han fet aquests anys.
La posició de Pujol respecte a la política va ser sempre descarnada i tradicionalista, com ho és la de Junqueras, però no crec que fos acomplexada i pessimista. La posició del líder d'ERC respecte de Catalunya em fa pensar en els articles que Salvador Sostres publica al Diari de Girona. No sé si algun geni l'hi ha posat per escarnir l'imaginari convergent, però les baixeses que escriu sobre els catalans em fan pensar en les coses que es deien de Josep Pla quan em vaig posar a escriure.
És com si les trames d'ERC i de CiU s'haguessin intercanviat els papers i els fills directes de Pujol estiguessin entestats a comportar-se com indígenes vençuts que només pensen a confondre's amb la fullaraca de la selva
Si Junqueras ha estat ungit virrei és perquè tothom que tenia una mica d'importància a casa nostra ha comprat la seva interpretació de Catalunya i del procés d'una manera o altra. Així com els articles del Sostres connecten amb la part més visceral del pensament del líder d'ERC, el llibre de Ponsatí és una expressió superficial i convergent de la seva lírica política més populista i perversa. Per mi, és la continuació del best-Seller de Puigdemont, però amb un vernís tribal de dissidència progre.
Exactament igual que fa Junqueras, Ponsatí utilitza l'antifranquisme per atenuar el problema nacional, i per situar-lo en un marc victimista i postidentitari. Igual que fa Junqueras, Ponsatí va de persona modesta i innocent per treure's responsabilitats de sobre i mantenir el mite que el nostre mal no vol soroll. Com Junqueras, l'exconsellera se serveix del feminisme i de les imperfeccions del físic per fer electoralisme i per fugir d'estudi d'una manera lamentable.
La seva brometa a propòsit de Lluís Salvadó em resulta repugnant, tenint en compte que el llibre deu haver passat més d'un i de dos filtres. Els elogis a la cultura de Puigdemont m'han recordat un programa de TV3 que es deia Tres senyores i un senyor i que va fer bavejar les tietes convergents quan Artur Mas hi va anar a recitar Baudelaire. La simplicitat de la prosa, combinada amb el contingut, fa pensar més en els contes que Junqueras ha escrit als seus fills, que no pas en un text madur, propi d'una acadèmica exiliada.
El llibre es presenta com la crònica d'uns fets i està escrit amb un llibertinatge subjectiu inenarrable. Com d'altres subproductes culturals que corren aquests dies, Ponsatí hi fa un discurs que t'acorrala i que se't fica a casa com qui no vol la cosa per les juntures de la compassió. Igual que la propaganda de Vichy, el seu llibre és agressiu perquè t'obliga a utilitzar una violència desmesurada per protegir coses molt elementals o a empassar-te una quantitat de merda paralitzadora.
El súmmum de la victòria de Junqueras és que Jordi Graupera hagi tingut pressa per legitimar aquest bunyol. El llibre va contra totes les idees del món i del país que ell i tots els meus amics de l'entorn convergent havien defensat a Primàries i, en general, durant el procés. És com si les trames d'ERC i de CiU s'haguessin intercanviat els papers i els fills directes de Pujol estiguessin entestats a comportar-se com indígenes vençuts que només pensen a confondre's amb la fullaraca de la selva.
A la llarga, Junqueras necessitarà una oposició sòlida perquè les renúncies i les tares no se'l mengin, i el món de CiU només dona valors de pa sucat amb oli. El líder d'ERC ha agafat més defectes que no pas virtuts del pujolisme. En canvi, la majoria dels seus fills polítics més directes sembla que no n'hagin après res. Suposo que els riquets d'origen socialista que dominen els partits de Convergència hi tenen alguna cosa a veure.
Tot i així, davant l'afectació pomposa d'un ceptre colonial és imprescindible mantenir-se fort i àgil com un bastó o com una espasa de Vilardell. Vosaltres fareu el que voldreu. Però jo crec que si no aguanteu la posició res no us servirà de res i que, al final, el temps serà més dur amb vosaltres que amb Junqueras. Tant se val si creieu que teniu un gran talent o si el procés us ha ensenyat que no éreu tan guais com us pensàveu: el país us necessita i vosaltres el necessitareu a ell.