El titular de portada que ahir va publicar La Vanguardia és un dels exemples més clars de l’efecte corrosiu que el govern de Quim Torra està exercint sobre el sistema polític i mediàtic català. Quan Torra va ésser investit ja vaig advertir que Puigdemont feia la guerra “biològica” a l’autonomisme. El president exiliat no té ni el caràcter ni els coneixements necessaris per combatre l’Estat de forma neta i frontal, però és més llest que els seus adversaris.

Mad Horse Puigdemont va afavorir la investidura de Torra per donar peixet a l’ambició dels seus rivals i La Vanguardia i els seus titelles no sols han mossegat l’ham, sinó que cada vegada el tenen més enganxat a la boca. Si alguna cosa ha passat els darrers mesos és que els discursos ja no cobreixen les maniobres dels actors que, entre bambolines, sempre havien fet que passessin les coses. Els moviments es fan tan al descobert que els mateixos estrategs que treballen per aconseguir que el país faci marxa enrere estan destruint el camí de tornada. 

La Vanguardia assegurava en el titular de portada que “la majoria vol la reforma constitucional i un altre Estatut”. Però en les pàgines interiors Jordi Juan explicava molt bé que la governabilitat del “Frankenstein” espanyol depèn dels partits independentistes catalans i bascos. En teoria, ERC i PDeCAT haurien d’assegurar l’estabilitat d’Espanya i el retorn de Catalunya a l’ordre constitucional, però a la pràctica cada vegada estan més atrapats en les seves impostures i és qüestió de temps que les seves bases tornin a revoltar-se contra les direccions, com va passar l’octubre de l’any passat.

La imatge d’Artur Mas oferint-se al fill de Suárez per liderar un nou PDeCAT autonomista deixa clar que l’Estat utilitza els partits independentistes perquè li facin la feina bruta. Qualsevol militant d’ERC pot començar a veure que els discursos que parlen d’ampliar la base serviran perquè els comuns es quedin l’espai polític del partit de Junqueras. Puigdemont està ferit de mort perquè no va convocar eleccions quan tocava, però igual que Quim Torra és massa patriota per no morir matant. 

Els intents d’aconseguir que l’onada independentista sigui un parèntesi en la història de la democràcia espanyola toparan amb les bases d’uns partits que tenen Twitter i Facebook i una memòria massa fresca per combregar amb rodes de molí. L’altre dia corria per les xarxes la foto d’un paper enganxat a la paret d’un lavabo que deia: declaració simbòlica igual a presos simbòlics. Aviat Sergi Sol també veurà que el seu llibre es promociona per poder obrir l’espai a l’esquerra psuquera que va trair la República i la Transició, i que jo només el repiulo perquè es defensi abans no sigui massa tard.

Els espanyols busquen Espartac, però Espartac som tots perquè tots els catalans portem un rei a dins i perquè Espanya no té prou força democràtica, ni policial, per crucificar tot el país. Quan Ada Colau diu que l’independentisme no pot fer pagar la repressió de l’Estat als treballadors, com si no hi hagués treballadors independentistes, deixa clar que l’única alternativa al semenfotisme de l’esquerra pujolista és aplicar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. “Les interseccions” que reivindiquen alguns conservadors són entelèquies de la policia, com les peticions d’extradició de Puigdemont.

S’acosta una època divertida que agafarà amb els pixats al ventre a molts dirigents polítics i a molts opinadors sensibles. L’entrevista de Vicent Sanchis a l’Inés Arrimadas ja va posar de manifest la distància que hi ha entre els discursos complaents dels partits de la Generalitat i els objectius de fons de l’ocupació espanyola. Els intents d’algunes veus d’ERC per copiar el discurs de Ciutadans sobre els cognoms recorda la tendència que els escorpins tenen de picar-se a ells mateixos quan estan acorralats pel foc.

A poc a poc veurem que el pres polític més important que hem tingut, des dels temps de Xirinacs, ha estat el fill de Jordi Pujol, del qual la policia espanyola en sap fins i tot els mil·lilitres de pipí que micciona cada dia. La comèdia que Espanya ha muntat, amb la col·laboració del processisme, per dissimular que Catalunya havia celebrat un referèndum, començarà a col·lapsar-se tan aviat com hi torni a haver eleccions. Per això Pedro Sánchez ha decidit durar, per dir-ho amb paraules de l’Enric Juliana.

La guerra no s’ha acabat però l’ogre espanyol té els peus de fang i amenaça d’ensorrar-se sobre el cap dels seus titelles. El peixet de Puigdemont era tan folklòric que ha deixat al descobert tot el bestiari de l’ocupació, que només pensa de menjar-se tot allò que troba i, com els morts vivents de Walking Dead, es mou d'una forma molt maldestra i previsible.