Les esferes mediàtiques i polítiques estan emocionades amb el nou govern autonomista, però no deixo de preguntar-me si Puigdemont es guarda encara un roc a la faixa. L'esperança és l'últim que es perd i seria divertit que tornés a fer com a l’octubre, quan va dir que convocaria eleccions, en comptes de fer efectiva la independència, i al final no va fer ni una cosa ni l’altra.

La situació política és tan caòtica que permet molts malabarismes. Donar peixet és la tàctica per excel·lència de la política catalana. La CUP no vol ser més papista que el papa, però si no s’ha begut l’enteniment esgotarà fins al final la possibilitat que Puigdemont sigui investit. És l’única oportunitat que té de conservar un paper central al Parlament i preservar el valor de l’1 d’octubre.

Si el Parlament votés Puigdemont, Catalunya encara podria aplicar els resultats del referèndum. La gestió que els polítics han fet del dret a l’autodeterminació ha sigut tan interessada que costa de veure, però tenim la llibertat a tocar, si volem agafar-la. Investir Puigdemont no deixa de ser una manera d’aplicar la primera llei de Transitorietat, una llei absurda que els processistes es van treure de la màniga per una barreja de cinisme i de mala consciència, però que resulta útil com a imatge.

Les decisions que han pres els jutges alemanys i belgues permeten que el Parlament investeixi Puigdemont i demani als països europeus que el reconeguin com el president legítim. No hi ha cap raó per la qual la justícia espanyola hagi d’introduir un element d’arbitrarietat tan profund en la justícia europea, mentre formi part de la Unió. Per això Brussel·les ni Berlín no han volgut complaure els seus socis espanyols i extradir els polítics catalans exiliats.

Els resultats del 21-D ens permetrien recollir la força malaguanyada del referèndum i girar-la contra l’Estat espanyol. Si els presos no volen estar-se 30 anys a la presó, val més que creguin en el país, en comptes de creure en els polítics madrilenys que els expliquen sopars de duro. El 21-D es va celebrar sota la legalitat espanyola perquè Rajoy necessitava demostrar a Europa que el referèndum era clarament minoritari, i el tret li va sortir per la culata. 

Com deia un tuitaire, estem vivint moments històrics. En ple segle XXI un estat democràtic europeu no pot impedir l’aplicació d’un resultat electoral sense que tingui greus conseqüències. El problema és que si nosaltres no fem res perquè aquestes conseqüències tinguin un resultat racional, només generaran més caos en la política espanyola. Madrid no pot impedir la investidura de Puigdemont sense saltar-se la seva pròpia legalitat, i legitimar encara més l’autodeterminació de Catalunya. 

És l’única cosa que Puigdemont no ha entès: per alliberar Catalunya no n’hi ha prou de jugar al gat i a la rata amb Madrid. L’única manera d’aplicar el dret a l’autodeterminació és aplicant-lo. Investir Quim Torra, que és la màxima expressió de la cultura retòrica i esquiva que ens ha dut al fracàs, només complicarà el panorama. Als espanyols se’ls ha de guanyar. La confrontació democràtica de la qual es parla sempre és ésser fidel al vot dels electors, sense deixar-se arrossegar per les dramatitzacions dels polítics cínics que es pensaven que podrien emular el Companys del 6 d’octubre, per ser presidents de la Generalitat.  

Puigdemont, i els noiets d’ERC que s’empassen les comèdies dels seus caps, haurien de tenir present que l’independentisme va començar a perdre adeptes quan es va veure que el 9-N era una farsa, i que només va repuntar amb l’1 d’octubre. A qualsevol estat d’Europa, que és un continent cínic, li serà més fàcil reconèixer d’entrada la investidura de Puigdemont que la independència de Catalunya, tot i que a la pràctica signifiquin el mateix i representin una desobediència a Espanya.