Aquests dies, quan frego el pis o lluito per no tocar-me la cara, sovint penso en les pel·lícules de Rocky. Les vaig veure d’una tirada a finals de l’estiu del 2018, poc abans d’obrir el bloc de subscripció. Recordo que vaig enviar el text de presentació a un familiar molt ric i molt simpàtic i que em va respondre que era una llàstima que, escrivint tan bé, veiés el futur tan negre.
El que m’interessa de la saga de Rocky no és l’èpica del bíceps, sinó la manera com explica la relació entre els grans combats i la vida quotidiana del boxejador. Stallone sempre dona voltes a la mateixa idea. D’una manera o altra sempre t’explica que les victòries i les derrotes més sonades no tan sols es forgen molt abans de pujar al ring sinó que, a més, es couen fora dels gimnasos i els entrenaments, en els racons íntims de la vida.
Els èxits de Rocky no venen de la musculatura, ni del seu cervell aparentment unineuronal, sinó de la manera que té d’estar en el món. Sense l’atenció que posa en cada cosa, sense la cura genuïna que té en les situacions més banals —i sovint sòrdides— de la seva vida, al final no trobaria la força interior que li permet tombar els seus adversaris. Per Rocky no hi ha moments més importants que d’altres, aquest és el secret de les seves remuntades.
Pot semblar un consol de pobres, ara que ens anem pansint a casa. Però quan aconsegueixes viure cada instant per ell mateix, el cervell es buida de soroll, el cos respon de forma més precisa, i les coses que has après a base de repetició i esforç et surten millor que no et pensaves quan la vida et posa a prova. Tot allò que fem, al final suma a favor o en contra nostre, és el que ensenya el professor Miyagi al mocós de Karate Kid quan li fa rentar els seus cotxes, per posar un altre exemple.
El confinament ens pot donar la sensació que vivim una mena de parèntesi absurd o de compàs d’espera, però la veritat és que la nostra vida continua i que no hi ha èpoques menors. Ara que ningú no ens veu, o que ens veu molt poca gent, és fàcil caure en la temptació de buscar excuses o formes fàcils d’evasió; de perdre les petites oportunitats que la vida ens dona d’entrenar-nos, mentre pensem que podríem estar fent coses més brillants o productives.
Igual que Rocky, jo miro de mantenir-me en forma cada dia, ni que sigui amb una escombra, i no pateixo gaire pel que passarà. Com que no sé cap on tombarà la vida, ni d’on vindrà el pròxim cop, miro d’estar atent, de fer de la necessitat virtut, i de recordar que el meu passat i el meu futur es juguen aquí i ara. Realment, no havia viscut mai una època tan bona per aprendre que la base de la felicitat i l’èxit són la resistència al dolor i al tedi.