L'aiguarull de declaracions indignades que han generat els morts de la tanca de Melilla ha tornat a posar de manifest fins a quin punt la política catalana ha perdut el nord i l'ambició. Els espanyols saben perfectament on van i quin paper volen jugar en l'Europa dels propers 30 anys. Catalunya és una barca de nàufrags envilits per la misèria, que ha perdut el rumb i va perillosament a la deriva.
A Melilla s'ha tornat a veure que els polítics i els periodistes del país no estan disposats a perdre el son per res, ni pels problemes de seguretat ni per les falles de la democràcia. La superioritat moral de Gabriel Rufián, irrellevant i ben pagada, ja fa temps que és l'excusa de tothom que surt a TV3 i parla en català. El país comença a entrar en un hedonisme obscur que recorda els desastres de fa un segle.
L'única sort que tenim és que aquesta vegada els espanyols potser es podran estalviar un cop d'estat i una guerra civil desesperada. Tot i que l'autoritarisme blanc de Pedro Sánchez recorda Primo de Rivera en algunes coses, no es pot dir que faci malament la seva feina. Catalunya no té el pes específic de fa 100 anys i cada cop que els partits de Vichy l'ataquen com si fossin un eco del primer Podemos, donen estabilitat a Espanya i normalitzen la seva cultura repressiva.
Si Puigdemont no hagués fugit després d'enredar el país, si la CUP no s'hagués venut després de fer tants discursos moralistes, si Junqueras hagués declarat en català, matar africans a la frontera sortiria molt més car
No és casualitat que la sensibilitat feixista guanyi terreny a mesura que la vida política de Catalunya es desnacionalitza i perd prestigi. Tampoc no és casualitat que Sánchez es pugui permetre una duresa policial que Rajoy no s'hauria pogut permetre ni en somnis. Si Puigdemont no hagués fugit després d'enredar el país, si la CUP no s'hagués venut després de fer tants discursos moralistes, si Junqueras hagués declarat en català, matar africans a la frontera sortiria molt més car.
L'equilibri intern d'Espanya ha canviat per culpa de la nostra deixadesa. Ho saben a Amèrica i a tot Europa, i en el fons també ho sabem aquí. Si els articulistes de l'1 d'octubre no en tinguessin prou d'escriure al suplement ètnic d'El País per superar les seves frustracions, Sánchez no ho tindria tan fàcil per vendre seguretat a canvi d'unitat espanyola. No volem pagar cap preu per la llibertat que hem heretat i l'anirem perdent de maneres miserables.
A Madrid saben que en tenen prou de defensar les fronteres d'Europa amb contundència per legitimar l'aliança dels Estats Units amb el Marroc i per guanyar-se el suport de França i d'Alemanya. L'europeu mitjà vol menjar tranquil i pair bé, i els castellans són experts a treure partit de les necessitats dels imperis decadents. A mi, posats a fer, em sap greu que no hi hagi policies catalans defensant la frontera africana. Com a mínim, demostraríem que som capaços d'embrutar-nos protegint alguna cosa.
Els catalans tenim els mateixos defectes que la majoria de ciutadans occidentals, però no tenim cap estat que ens protegeixi de la nostra hipocresia. A Melilla s'ha tornat a veure que Barcelona no té agenda pròpia. Els discursos dels nostres dirigents són com els picarols que es fan servir per distreure l'atenció de les criatures espantades quan encara tenen aquella edat tan innocent i entendridora que no pots dir del cert quina diferència hi ha entre l'home i el mico.
Estic segur que si Melilla fos Tortosa els partits que ara s'indignen es desfarien en elogis a la policia. És una mica el que vam fer tots plegats quan els Mossos van liquidar sense contemplacions els terroristes de la Rambla.